divendres, 20 d’abril de 2018

a l'abril, no et llevis ni un fil

Malgrat el que digui el refrany i per molt que tu, moixeta, encara reivindiquis repapiejar-te al damunt, ja està decidit!, fora flassades d'hivern de cadires i sofàs.
Una bona espolsada per llevar pèls, pols o engrunes i cap al tambor de la rentadora que, gira que girarà, farà la resta de deixar la roba neta i a punt per estendre-la a mercè del gens tímid, per punyent, sol primaveral.
Canviarem les quatre peces de roba de l'armari i tant tu, com la cussa i el moixet, ja sabeu el que heu de fer, començar a cercar ombres o espais on escampi l'aire per ajaure's a resguard del sol abrasador, que el canvi climàtic i el consegüent escalfament del planeta, deixa poques opcions de dubtar si per l'abril hem de llevar-nos o no, un fil del damunt o dels seients.

dijous, 19 d’abril de 2018

etiqueta: la manxa anys 70, darrera imatge

A la Viquipèdia podem llegir “La Manxa és un territori pla i semiàrid d’escassa vegetació, composta principalment de grans extensions de conreus de cereals i d’alzines aïllades. Els antics molins de vent destaquen dramàticament en el paisatge de cels oberts i horitzons infinits…”
Efectivament, aquesta era la impressió dels anys 70 tot veient l’esforçada actitud de la gent que allí habitava per subsistir lluitant pel dret de convertir el present i futur sense necessitats d’emigracions més enllà de les estrictament necessàries sovint per no ser una càrrega en la família, malgrat que aquesta actitud de resistència activa, líricament en paraules del poeta de la zona Eladio Cabañero,la veies en els versos del “Labrador manchego” com una incògnita dificultosa quan diu: “Se le llora la lágrima que lleva / toda su vida como un gas salobre / y da temor mirarlo porque pide /  justicia cuando mira escueto, incólume, / sin que sepamos nunca lo que piensa / allá en su anchura cósmica este hombre.” , la sensació que emanaven moltes mirades i converses d’aquelles dones i homes de la manxa deixaven entreveure més d’un entossudit pensament i propòsit de projectar el destí, arrelats i ben arrelats a la terra.

dimecres, 18 d’abril de 2018

la cifuentes i el poder d'abduir per no veure els pecats de judicialitzar la política

Dones, homes, periodistes o tertulians feinejant dins dels privats o públics mitjans informatius estatals, diuen que el PP és un partit dividit en dos blocs.
Dones, homes, periodistes o tertulians entre repetitives dissertacions arriben a la conclusió que els membres d'un sector del PP manté intactes la fortalesa i bones maneres de fer política, per la qual cosa "España va bien" fins que, segurament tal com acostuma a passar, d'un en un o una, no cauen en la desgràcia de veure's enxampats en malifetes, corrupteles i en l'últim cas, en afegir inexistents títols de crèdits per inflar prestigi professional, per la qual cosa a desgrat mutu de cada bloc, qui ja no pot dissimular que no és el que diu ser dins la "España que va bien", desplomat o "desmelenada" no tenen més remei que sortir de l'escenari de l'obra tragicòmica que representen.
Això sí, tot plegat a les dones, homes, periodistes o tertulians que omplen espais del TN o de debat, l'últim tornado anomenat Cristina Cifuentes, els està anant com anell al dit per evitar, o passar de resquitllada, parlar de l'actualitat real del desprestigi ridícul europeu i mundial que està fent l'estat espanyol amb la manera de conduir, judicialitzant-lo en lloc de polititzar-lo, el cas del procés català, obligant a fiscals i jutges el fet d'haver d'inventar-se comportaments de rebel·lió o sedició inexistents en escenaris o actuacions on el comportament democràtic de la ciutadania i la classe política a Catalunya, no només és democràticament exemplar, sinó que també alliçonador dins l'espai de la UE i mundial.

dimarts, 17 d’abril de 2018

malalties i remeis

1 -Amb una exposició de prop d’una setmana, apareix un grafiti amb la paraula “llibertat” i un llacet groc al costat.
2 – Més tard amb una durada de prop d’una setmana, el mot “llibertat i llacet, grafiticament queden mig esborronats sota el símbol dels colors vermell i groc de la bandera espanyola.
3 – Més tard i amb una durada d’ara vés a saber fins quan, una compacta mà de pintura grisa (l’eterna grisor dels temps), fa desaparèixer tot rastre d’aquelles espontànies i controvertides llibertats d’expressió, amb la qual cosa, per poc que ho rumiïs una mica, ja té raó la dita del fet que, sovint,  el remei, pot ser pitjor que la mateixa malaltia.

dilluns, 16 d’abril de 2018

esperançadors flotadors grocs

Fas un tomb per camins de paret seca corprenent-te la força vincladissa de les margarides que poblen una tanca assilvestrada de milers, milers i milers de 'Chrysanthemun leucanthemum'.
Arriba el migdia i pel televisor  et corprèn la manifestació pacífica de milers, milers i milers de persones exigint la llibertat de les preses i presos polítics tipes ja, de tenir la sensació de veure com en els últims sis mesos, la fiscalia de l'estat i jutge Llarena, es passen pel folre els arguments i demandes de justícia i llibertat de moviment, que minut a minut i dia a dia fan els advocats que els representen.
Més tard, relacionant les imatges del matinal passeig amb les que ofereix TV3 de la manifestació, la força de cara a Europa i el món que representen els groguencs punts omplint l'espai social comunitari, són el preuat aval que fa fort el dret i llibertat de decidir allò que un poble vulgui ser allunyant-te, en el cas que afecta el procés català, del temor de pensar que l'estat espanyol encara pugui tenir la barra i impunitat d'arribar al punt de matussera actuació que relata Erich Fried en el poemari “Cien poemas apátridas”.

SERVIDORES DE LA LEY Y ABOGADOS DE IZQUIERDAS
Los abogados son 
defensores de los acusados 
y ello los hace sospechosos 
a los ojos de los fiscales

En caso necesario 
se consigue que uno de ellos 
sea encarcelado o se le prohiba ejercer 
a modo de ejemplo y advertencia

Pero seria mucho mejor
 eliminar por completo la defensa 
y decretar después
 la busca y captura de los enemigos del Estado 

contratar también verdugos 
y sustituir los tribunales 
por un jurado especial 
que dicte sentencias sumarísimas

divendres, 13 d’abril de 2018

quina meravella i quina pena, mesquineta

Quina meravella col•locar al cercador d'Internet quatre característiques i en quatre segons aparèixer el tipus d'ocell que ets amb tot tipus d'explicacions.
Quina meravella cercar a les imatges de Google i aparèixer desenes d'aus congèneres teves assabentant-nos de mil i una característiques pròpies i dels voluntaris o forçats indrets on és trobeu. 
Quina pena, mesquineta, comprovar que, de fet, al teu lloc de procedència, tal com diu la Wikipedia: "Rango El loro frente blanca es nativo de América Central y el sur de México; es comúnmente visto en parvadas de hasta veinte individuos. Se les puede observar en diferentes hábitat desde regiones húmedas como bosques lluviosos, hasta áreas secas como sabanas de cactus. En vida libre, no suelen ser tímidos y comúnmente la gente puede acercárseles. Las parvadas pueden congregarse, existiendo reportes de agrupaciones formadas por varios cientos de individuos. Estos grupos pueden incluir parvadas de otras especies como Amazona autumnalis. América Costa Rica Límite sur de la distribución de esta especie México Península de Yucatán Por debajo de los 1800 m (Howell & Webb, 1995). Vertiente del Pacífico Esta especie se distribuye en selvas bajas y medianas de la vertiente del Pacífico desde el sur de Sonora, México, hasta Costa Rica", és a dir que no només ets lliure sinó que també sociable amb els humans.
Quina pena, mesquineta que a tu t'hagi tocat rebre, primer per caure en mans de cervells desaprensius dedicats al comerç lucratiu d'espècies "exòtiques" i sobretot, en segon lloc, quina pena, mesquineta per estar presonera sota un sostre i quatre parets reixades de forts barrots de filferro que t'impedeixen emprendre vols de llibertat, que mai, però que mai, mai, l'afalac de qualsevol procedència humana et podrà compensar.

dijous, 12 d’abril de 2018

la manxa anys 70, rentar la cara amb un drap brut

La dècada dels 70 eren temps on es coïa el final de la dictadura. Franco ja era una mena de marioneta vella moguda per les mans expertes dels seus deixebles ensinistrats durant l'esplendor feixista dels primers 25 anys després del cop d'estat perpetrat a la segona República espanyola.
De mica en mica, aquella frase de ¡Si ellos tienen Onu, nosotros tenemos dos!, se la van haver d'empassar, dissimulant formes dictatorials de més d'un cacic del govern a l'ombra, futur membre del futur Ibex-35 delitós de formar part dels avantatges de la global economia emergent que significava ser membre de la UE.
Per això, segurament, burxant en el patrimoni cultural d'alguns pobles maltractats institucionalment, La Manxa, gràcies a la història cavalleresca del Quixot, de Miguel de Cervantes, devia ser territori idoni per iniciar rentats de cara malgrat silenciar l'emigració obligada de bona part dels seus habitants cap a les grans ciutats de l'Estat a la recerca de guanyar-se la vida treballant en empreses, indústries o millores urbanístiques que els cacis de la zona mai tingueren ni ganes ni interès a adquirir coneixements per impulsar-les dins dels seus territoris en benefici dels conciutadans.