diumenge, 9 de desembre del 2012

comparança


Any 2007.
És una dona d'uns 70 anys, d'alçària baixeta, vestit de punt color gris que tot i venir-li cenyit duu un cinturó estret de pell amb una sivella negre que accentuen una obesitat moderada. El caminar d'accelerades passes i mol curtes van acompanyades d'un notable moviment oscil·latori fent anar exageradament de dreta a esquerra les espatlles. Cabell curt i molt fosc per l’acció d'un possible agressiu tint, llavis prims pintats correctament amb un color roig viu de pintallavis. El braç esquerra aferrat a la cintura i doblegat sosté un moneder blanc de nansa curta i, a la mà dreta, duu el llarg xurro que algú li ha regalat quan passava pel xiringuito de l’Esplanada de Maó i se l’està menjant, s’atura davant la cabina de telèfon públic i comprova si dins del calaixet de cada un dels aparells hi han monedes, avui no ha tingut sort i penso que amb tant de mòbil el seus guanys se'n ressentiran força.Tothom que la coneix la saluda afectuosament esperant oir la veu cridanera de la seva resposta. 
Aquestos personatges son entranyables i els necessitem, ells com nosaltres,formen part de la fauna humana de ciutats i pobles de tot arreu que, sense saber-ho, ens donen una lliçó de que, malgrat tenir una possible demència, trencar els estereotips o formes de conducta sense fer mal a ningú pot esdevenir saludable pel conjunt dels habitants. Qui pensi que és millor que aquests personatges o els increpi a parlar per satisfer el ego, demostra la profunda curtedat mental atribuïble només als nicis. I pensar que ser tan peculiar com aquests personatges pot arribar a ser fins i tot saludable demostra al menys l'intent d'aprofundir en la plural naturalesa dels éssers humans.
La comparança l’he feta amb “La Monyos” de la que tant sentia parlar en la infància quan d'algú, per les seves excentricitats li deien en to de conya que s'hi assemblava . La meva iaia materna vivia prop de les barcelonines Rambles, i per tant la coneixia prou, un cop mort el personatge, algú, per fer-la enrabiar li preguntava per “la monyos” i ella amb la ironia de persona vella els deia que encara se la veia rambla amunt rambla avall, i afegia: poca-solta!, ja fa temps que és morta, deixeu-la en pau, ves què havia de fer si així dins de la seva desgracia era feliç.

Barcelona anys 30 del Segle XX
Lola va neixer a Barcelona a l´ any 1851, en un carrer del Raval, i va viure tota la seva vida el mateix Barri. Era modista , mare soltera i minyona ocasional a casa de menestrals. Tot normal per una noia de la seva classe social, fins la mort en un accident , de la seva filla.
El dia que un cotxe de caballs, a la rambla li va atropellar la filla. Lola la modista del carrer Cadena, també va morir. Des d´ aleshores anava pel Raval cercant la nena. Certament aquell dia Lola també va morir i va neixer el mite!
En aquells dies fosocos de recerca i follia, la comprensió de les dones que "treballavant" en aquest carrer, va ser incondicional, generosa i fidel fins l´ hora de la seva mort.
Efectivament es "La monyos" ( Dolors Bonella i Alcanzar) Va neixer l´ any 1851 a Barcelona. Morí els 89 anys el Hospital dels Infecciosssos ( ara hospital del mar) un 15 de Setembre de l´ any 1940. Pero el mite viu, i viu aquí:




1 comentari:

  1. He pensat amb personatges passats i propers ,particulars i que en son reflexe de noltros mateixos. Histories humanes alliçonat-nos la vida.

    ResponElimina