drapaire

Any 1957, eren nenes adolescents de classe humil.

Un dia a la setmana, una d'elles damunt d'un carro tirat per un cavall de raça petita, anava al costat de sa mare fent sonar una rotllana de ferro amb els cops donats per una vareta del mateix material per tal d'avisar sorollosament al veïnat que  recollien els draps i trastos vells. L'altre nena quan sortia a les 12 del migdia de l'escola, els podia veure pel carrer de la Llibertat. La nena dins del carro sempre duia els cabells i vestimenta desgavellats, la cara i les mans fosques per la brutor..., eren paios, no gitanos.

Any 2007, les dues tindríem 10, 11, 12 anys?..., si jo recordo la seva mirada d'uns bells ulls clars carregats d'un orgull desafiant, ella tal vegada recordi la meva, no ho se, però si copsava el sentit de la meva notaria que era de por doncs no volia ser com ella que era la imatge de la col·lectiva misèria concentrada en una persona recollint robes i trastos vells per sobreviure, transitant pels carrers del barri de Gràcia, on petits tallers de fusters, manyans, lampistes, o botigues de queviures lleteries, olis i sabons, llegums formaven part de la gris vida social d'una inesgotable postguerra, baixos d'edificis amb humits i minúsculs habitacles d'una bombeta de llum de 100 wats només en el lloc de treball, de 60 W al menjador i de 25W als dormitoris...

Érem nenes amb trenes i mitjons, un dia en una de les sortides de l’escola la vaig veure com sempre asseguda damunt del carro i amb gran sorpresa vaig copsar que alletava un infant..., colpidora i tendra imatge gravada al cervell igual que un tatuatge i moltes vegades, amb un regust amarg que encara tinc quan hi penso, m’he preguntat que se'n haurà fet d'ella, de la criatura i del mal parit que segur la violava.