Es va suïcidar d’un tret al cap dins la seva carpa de circ, dies abans havia comentat a un periodista que l'entrevistava: “me falta algo, no sé qué es. Lo busco y no lo encuentro. Seguramente no lo hallaré jamas”.
A l'estat espanyol a finals dels anys 60 ens van arribar només algunes de les seves cançons i tot s’ha de dir, per a un públic molt minoritari amb actuacions de Mercedes Sosa o Quilapayún, per pobles i barris fent, en rares ocasions, concerts multitudinaris en grans ciutats. Sembla que un desamor i el poc reconeixement de molts xilens per les seves reivindicacions defensant el retorn de l’origen d'identitat del seu poble, la van sumir en una profunda depressió i va endur-la a un suïcidi alliberador. Ja se sap, els poetes son persones sensibles http://hyperbole.es/2012/05/poesia-melancolia-y-suicidio/
Sempre em roda pel cap el fet de que en l'època del 60-70, quan volíem saber l'opinió d'alguns xilens exiliats, -tot i haver fugit de la dictadura-, tampoc demostraven gran entusiasme pels personatges amerindis que cantaven defensant identitats indígenes, clar que, aquestos acostumaven a ser els que, després de viure en qualssevol lloc dels països catalans, tampoc no entenien la nostra aferrissada defensa de la llengua i costums. D'aquesta actitud es pot desprendre que era -i malauradament encara és-, una clara demostració del poder de vassallatge que tenen els pobles colonitzadors, en aquest cas el de l'espanyol i el seu invent del “virreinato de nueva España”
Arrib a la següent conclusió-raonamnet : la poesia convé que t´agafi de jove . el suicidi amb prou maduresa.
ResponEliminaAçò mateix pasa amb la terra i la llengo.