blues

 Asseguts a la barana xerraven en àrab. Se’ls veia contents, la nit era la refrescant benefactora del calorós dia que la precedeix. Les notes d’un saxo arribaven al mirador de la cala, efectivament, a sota dos interpretes amb exquisida sensibilitat per la melodia afroamericana d’un blues, actuaven davant d’un públic distret amb les pròpies converses i alhora enfeinats en consumir els aliments del sortit de plats demanats per sopar.

Els xicots d’abaix, els interpretes, de tant en tant aixecaven la vista i sabien que, apart dels comensals dels xiringuitos- restaurants, des de la barana algú també els escoltàvem.

Els músics, en acabar i passar la safata entre les taules demanant unes monedes a canvi del seu treball, es traslladaren cercant la terrassa d'un altre restaurant, i els xicots que asseguts a la barana parlaven l'àrab, van fer el mateix, així doncs, uns per a baix i els altres per a dalt, eren còmplices  d'aquesta manera de poder sobreviure amb dignitat.  

Uns actuen i els altres els fan costat tot saben que, en qualsevol moment, pot aparèixer l'autoritat uniformada que els prohibeixi seguir  sense estar al corrent de, ves a saber quins permisos poden inventar-se per a  ser legals. Saben que tard o d'hora aniran per ells ja sigui per denuncies d'altres músics gelosos de protagonismes i exclusivitats, o ja sigui per algú a qui pot fer-li oi escoltar parlar en àrab.