sense mides

Són immensurables. Per a “ells”només és un insignificant tant per cent de la població la que pateix pobresa extrema i un altre minso tant per cent, difícil de detectar, arran de patir-la, però com que vivim en la societat del consum i del campi qui pugui feinejant a sou d’esclau o “en negre”, els uns ajuden als altres i com que tots plegats, els espoliats i els no identificats no fan gaire enrenou preocupant, “ells” van tirant de la rifeta.
 Un exemple, ara a l’estat espanyol, aquest increment (petit per a “ells”), del 2% que experts vaticinen serà del 6%, en el rebut de la llum, no té cap incidència de perill d’esclat social, l’avi, l’avia, un parent o una amistat propera encara pot donar part de la seva pensió o estalvis per pagar la bombona de butà (el rebut de la llum ja és un abús) de l'estufa adquirida en un magatzem de Càritas, i que la família només utilitzarà per escalfar la llar a partir del vespre que és quan les criatures noten més el fred, ja que el seu cos minimitza l’energia vital que potser durant el dia els manté en calor, i està claríssim que, també gràcies als bancs d’aliments que mouen més voluntariat que persones necessitades, tot està baix control per poder perpetuar el sistema neoliberal sense gaire problema de perill revolucionari en contra.
Ja ens ho advertia pel broc gros el malauradament desaparegut historiador Tony Judt, en el seu lúcid assaig d’opinió i pensament “EL MÓN NO SE’N SURT” relatiu al què ens està passant,  llibre  que si més no tothom, joves, grans i vells, hauríem de llegir o rellegir de tant en tant.