Eren temps de foscor, silencis i de mirar cap a un altre cantó quan alguna realitat distreia les nostres ànsies de triomfar en la vida, ja sigui en el camp laboral com en el social, creient-nos, els nascuts en la postguerra, que ja formaven part d’una "classe mitja" en vertiginós ascens on les desigualtats, si existien, era un problema d'ètnies inferiors o d’inadaptats al sistema. Això passava en el franquisme entreveient també, aquella mena de tristor no ben dissimulada -que no enteníem gaire- en l’actitud dels nostres majors. Malauradament ara, en democràcia, segueix passant el mateix i així el jovent d’avui en dia potser detecta el mateix en els seus majors que, àvids de coneixement, estan al dia de la internauta, món on ells ja han nascut, i així uns i altres escampen la pròpia vivència, encara que els de l'era preinternet sapiguem que tot plegat poden ser clams enmig del desert.
Mai aprendrem, ja ho diu un refrany castellà: no hay nada peor en este mundo que un pobre harto de pan. O l’equivalent nostrat més breu i concís: Fart de pa, fart de ximple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada