L’ordit del temps (Montserrat Abelló)
Jo
Era com una ombra. Polia esperances contra
l’ordit del temps,
les dents serrades.
Les mans, que semblaven
tan útils, ara són
sarments per al foc.
I no pot culpar ningú!
En última instància,
cadascú
és el seu propi botxí.
Sols té importància allò
que no has fet encara.
El que ja has fet és
fugitiu,
independent de tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada