diumenge, 28 de desembre del 2014

quan creus que ja s’acaba...

Reflectit al mig desballestat vaixell, potser s’hi pot veure la realitat més crua que afecta a gran part de la ciutadania d’allò que deien era la bona neoliberal navegació conduïda per polítics, carismàtics alguns i de seny altres, ambdós però, més amics d’empresaris o de banquers que dels treballadors, i així tenim que els escollits a les urnes ens diuen que, els primers, fan anar el país i per tant són la paret mestra que no es pot tocar i els altres, la colla d'arreplegats assalariats que vénen a ser com les pràctiques i mòbils bastides, ara cap aquí... a la feina, ara cap allà... al mercat negre o a l’atur i, quan creus que ja s’acaba el mal son del prepotent espoli dels drets socials que patim, torna a començar, que cantava Raimon, doncs un cop passades les festes, quan comenci el nou any polític, la carrera de discursos per assolir llocs rellevants en la recta final cap al dia de les eleccions, ompliran els diaris de paper o digitals, les ones de ràdio i les pantalles del televisor que amb més o menys benevolència suportem i seguim ja sigui per raons professionals i d’estratègia, ja sigui per l’activa ideologia política que et fa estar a l’aguait de veure com es desempalleguen els nostres i com ho fan els seus, o simplement com persones espectadores de tot, és a dir les estoiques que veuen com ara parlen d’això, ara fan un concurs, ara el serial, ara el documental... però, amb major o menor mesura segur que dins d'aquests variats grups, a més d’una, potser pel cap li passi la lletra de la cançó que escoltàvem a finals del 69 atemorides llavors per les sagnants cuetades del franquisme (avi, àvia, pare i mare de l’actual govern espanyol) que tants crims va fer aferrant-se a la dictadura i que ara, en el lampedusià canvi, han transformat en crims contra la dignitat i estabilitat de la classe treballadora.

Quan creus que ja s'acaba(Raimon)
Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
-i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses-,
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Potser una nit
l'ascensor que sempre puja
es pararà al teu pis,
i tu i jo haurem d'obrir,
i jo i tu, impotents front a la nit
-haurem d'obrir-:
aquesta vella, odiada nit.
Haurem d'obrir i no ho pots dir:
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.
(1969)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada