patricia heras, l'endemà del 26-4-11 deixà de sortir-li el sol

Trasbalsada pel documental CIUTAT MORTA, una colpidora reacció et fa emmudir deixant-te sense les paraules necessàries per expressar de manera coherent la indignació, sortosament, al cap de poques hores t'adones que veus assenyades, amb capacitat d'immediatesa, expressen tot d’una l’enuig contra la barbàrie institucional que denuncia el reportatge ja siguin  en forma d’articles d’opinió, en blocs personals o en tertúlies de ràdio i televisió, i confies que, forçosament ,de mica en mica s’enfortirà el que tanta gent espera de la immediata obertura del cas 4F per dignificar la memòria de Patricia Heras restituint, a ella i als companys que van ser processats, la dignitat de ser persones honestes captives però, en un entorn podrit institucionalment i en part, també, socialment.
El cas Patricia Heras serà un més a afegir a l’engany del sistema democràtic que funciona en la nostra època i que deixa al descobert el descarat i brutal sectarisme de la classe burgesa dominant i xenòfoba que el sustenta i és necessari, per salut mental, que els noms dels innocents quedin reflectits en els llibres dels fets històrics de la ciutat Comtal, tot imaginant que els noms dels vertaders botxins, aquells que ocupen càrrecs institucionals, com sempre, seran silenciats.
L’afer Patricia Heras ens fa veure la sensibilitat de la joventut que aferrant-se a valors ètics i morals, opten per actituds contestaries que amb els anys, i per sobreviure, aniran modelant i fins i tot algunes moderant: Patricia no ha tingut temps ni d’una cosa ni de l’altra, s’ha quedat en l'edat dels rebels que lluiten (perquè saben detectar-los) contra els falsos estereotips i modes establerts dins del món on estan atrapats i, a sobre, ella ha estat la víctima mortal d’un mal entès que uns mals parits varen tramar per fer mèrits a qui els contracten i donen feina utilitzant-los com mercenaris, ignorant, que s’aprofiten de la seva incapacitat mental d’arribar algun dia a raonar humanament. Aquests, els que contracten, són els verdaders botxins que sempre surten indemnes de ser ajusticiats. Aquests, els caps dels subordinats curts de cervell i d'altres de corrupta moral que els interessa pul•lulin al seu voltant, cada dia veuran sortir el sol des de posicions acomodades ocupant càrrecs en despatxos i ministeris i tant els fot que a una poeta madrilenya atreta per la capdavantera Barcelona, decidís no veure sortir més el sol llançant-se horroritzada per un dels seus finestrals i que, per altres joves immigrants durant un llarg procés kafkià, totes les sortides i postes de l’astre l'angoixa els enteli els ulls.
P.D. “ Patricia Heras: fragmento de los diarios de cárcel 
Una de las maravillas de mi, ya no tan nueva, vida como presa política del Estado es el divino culto a la salud mental avalado por una corte de psicólogas que junto al resto del comité de evaluación, siempre dispuesto a sacarse el máster en patologías cuadrifroidianas practicando con cualquier presa que caiga, inocente o no, entre sus malignas garras, velan por tan noble y salubre proceder utilizando métodos tan anticuados como la clonación nazi.
A tal fin y efecto una de las obligaciones de mi exquisito régimen vital es orinar alegremente y cuando el Estado lo requiera, aleatoriamente y a voluntad, frente a una enfermera de agriado carácter que compruebe con notable asco que sea mi orín y no otro el que llena el botecito de marras que exhibe sádicamente orgullosa frente a mis narices, el cual dado su tamaño y las horas innobles del sutil y “vejatorio” acto en sí, es incapaz de contener las riadas matutinas que expele mi cuerpo acostumbrado a mear sin prejuicio o contención alguna, como buena perra sucia que es una, en cualquier esquina. (‪#‎Ver‬ vídeo: Soy moderna, Vivo en Barna...) Los vaters portátiles que tanto anunció el ayuntamiento hace unos meses que había dispuesto por toda la ciudad deben estar todos en Sarrià, o ser producto de mi infecta mente antisistema.
Relegada pues al rango de novicia descarriada, castigada con la firme prohibición de comer cosas del suelo en pleno ayuno cavernícola, transito debatiéndome entre la más casta resignación y el deseo irremediable de la tortuosa herejía cuyo fin último es el inducido, para mi más bien elegido, pecado capital de la tentación, y su irremediable castigo en forma de aleccionadora charla, si hay suerte, e intensificación del vigilante control o la más extrema y deleitosa confinación en pos de doblegar una emponzoñada conducta al servicio del nada productivo y liberador placer, constituido además junto a la farmacéutica, como uno de los principales pilares de la economía mundial”.