Anatomia humana - De la Via Lliure a les urnes - Jorge Bello | 25/09/2015
Multitudinària, la manifestació del passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, va dir i repetir que continua que hi ha una munió de gent que vol alliberar-se'n. Demà passat, diumenge 27, veurem si realment és així.
Mil cops repetit, el crit de la Via Lliure, l'esmentada manifestació, va demanar un cop més l'oportunitat d'exercir el dret a decidir, i de fer-ho en condicions de llibertat i de legalitat, sense pressió i sense por. Queda implícit que el resultat, sigui el que sigui, serà vinculant si hi ha prou participació i transparència, i que tothom l'acceptarà.
Aquella manifestació va ser de proporcions gegantines, i va desenvolupar-se de manera cívica, organitzada, disciplinada, democràtica, cap incident. Aquesta és la tònica que s'ofereix, i és per tant la tònica que es vol rebre. Llibertat, i alhora responsabilitat.
El dret a decidir, prou que ja ho he dit, és un dret que tota persona hauria de poder exercir amb l'únic argument de la condició de persona. No és una qüestió legal, sinó una qüestió de dret com a persona. Si aquest dret es vol exercir de manera democràtica i civilitzada, lliure i transparent, i de conformitat amb la voluntat d'una majoria aclaparadora, tal el cas català, res l'hauria d'impedir.
Hem de recordar que sempre i arreu ha estat primer la necessitat, el desig, la demanda, l'exigència, el sentit comú que vol quelcom de necessari. I després ha estat la llei que ho permet i que ho regula de manera cívica i democràtica.
Però l'actitud de l'autoritat central és ben contrària: no permet de fer, i no presenta més argument que la força de la llei. La llei és sempre un instrument, i cal fer-ne un de nou cada cop que es necessiti. Alhora, aquesta autoritat modifica o fins i tot crea lleis per respondre als propis interessos.
Ara per ara la qüestió no és la independència. El que ara es vol és l'oportunitat de decidir si es vol continuar com ara, és a dir, integrats a Espanya, o si per contra es vol canviar, i llavors integrar-se directament en Europa com a país independent.
Totes dues opcions, tots dos resultats seran igualment vàlids si hi ha una majoria inqüestionable, en termes de xifres absolutes i no relatives, que el recolzi, i que ho faci amb l'únic mitjà possible: les urnes.
Després de les urnes vindrà un temps indefinit de mirar, amb detall minuciós, tot el que es faci i es deixi de fer. Perquè en cap cas hi haurà un xec en blanc. I si hi ha algú que fa allò que no pertoca, ai!, haurà d'anar-se'n ràpid i avergonyit, com el gos, amb la cua entre les potes, al calabós.
Catalunya reclama el dret a decidir el propi futur. I més enllà de les imperfeccions que hi ha en persones i processos, que no són poques, i més enllà dels entrebancs i dels pals a les rodes, que tampoc no són pocs, crec que tothom té el dret d'escollir. Aquest procés és ara ben obert, més obert que mai, i sàpiga tothom que tothom és convidat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada