obsolescència religiosa

A la ciutat del vaticà, últimament els teòlegs van de bòlit. Fa uns dies que bisbes, cardenals, sacerdots i un seguici de fidels seglars, uns, com lapes aferrats als dogmes, altres navegant entre corrent anivellant la balança i d’altres agafant, de tant en tant, l’aire reformador dels coherents radicals que mai defugen de les realitats socials, s'han reunit en el darrer sínode convocat pel seu gremi, per replantejar reformes o conservacions de la fe.
La notícia m'ha anat bé per lligar-la a l'oferta que no fa gaire feien en un dels magatzems gestionats per Càritas d’andròmines i trastos vells, alguns, dignament recuperats i afavoridors dels econòmicament exclosos de luxes (posem per cas dels  dels capitosts de l'església catòlica) que fa pensar si algun capellà o persona beata de mentalitat oberta i avançada, s’ha desempallegat de la col•lecció de llibres religiosos acumulats en el temps considerant-los ara obsolets, és a dir, pensant que per preservar la salut mental, més que un credo són una nosa.

Nota: Text de la noticia "Ahir va arrencar a Roma el sínode de bisbes que ha de replantejar-se com l’Església tracta tant la família catòlica tradicional com la que està formada per divorciats o gais. I ho fa quan encara ressona el rebombori provocat arran del cas de Krzysztof Charamsa, el capellà i alt funcionari vaticà que ha fet pública la seva homosexualitat. Segurament, al pontífex no li ha fet gaire gràcia la polèmica perquè sap que l’Església tendeix a tancar-se en ella mateixa quan percep una pressió molt forta perquè canviï el seus postulats. Però ara, amb el sínode ja en marxa, ha arribat el moment de la veritat per a Francesc, que ha preparat durant molt de temps el terreny perquè gais i divorciats deixin de patir l’ostracisme a què són condemnats quan els exclouen de sagraments com ara la comunió.
Aquesta serà la primera vegada que el Sant Pare té l’oportunitat de deixar empremta també en l’àmbit doctrinal després de dos papats conservadors com el de Joan Pau II i Benet XVI. Per tant, el que es dilucida aquests dies a Roma és si l’aperturisme de Francesc és només un parèntesi sense cap altra conseqüència o si representa l’inici d’un període d’adaptació de l’Església a un món que canvia a un ritme vertiginós i en el qual ja és vista avui dia per una part important de la societat com una institució obsoleta, fora del temps. De fet, els esforços de Francesc es poden interpretar en aquesta clau: com un últim intent d’acostar la doctrina a la realitat del carrer en lloc de continuar expulsant creients; com un aggionamento que aturi l’hemorràgia i torni a obrir les portes a col•lectius que han sigut estigmatitzats i són encara perseguits en molts indrets del planeta, com ara els homosexuals; com un retorn als orígens del cristianisme després de segles de practicar una política excloent que, segons el Papa, és contrària a l’esperit de l’Evangeli.
El repte de Francesc és titànic. Les pressions dels col•lectius més conservadors del catolicisme, que han ostentat el poder al Vaticà en els últims decennis, està sent molt forta i s’han organitzat per plantar cara als plans del pontífex. Si se’n surten, però, l’Església serà cada cop més petita i més irrellevant.