cultura de la senzillesa

És el modest terrat d’una casa de poble que llueix el cos del fumeral pintat blau mediterrani i d’un blanc, una mica diluït pel pas del temps, les teules del capellet culminat amb una esfera roig fresa. A tocar del fumeral, sobresurt un sòlid cobert d’estructura de fusta i branques seques de palmera que dóna a entendre l’agradable ombra dins l’espai impedint, colpidors rajos solars durant el dia, o fent d’aixopluc les nits de rosada. Un conjunt tot plegat ben identificatiu de la mediterrània i agradable de veure, llàstima que de vegades algú, pejorativament, podria titllar-lo  de pagesívol estancat en el temps i, emmirallant-se en les noves tècniques de construcció, enderrocaria la vella casa o bé la reformaria convertint-la en un bloc d’apartaments amb cuina, bany i estances estàndard. Hi ha però, els díscols de la modernitat als quals sempre algú envejarà sanament pel privilegi de viure dins les quatre parets del petit habitacle dignament aturat en el temps.