dimarts, 31 de març del 2015

repensar-se la dieta

Si en acabar el  passeig tenies pensat passar-te per la carnisseria, després de veure imatges com la de la foto tems que serà  mal de fer, i encara que no vulguis donar-li gaires voltes, saps que avui no t’aturaràs al taulell del carnisser i per uns dies, àpats vegetarians, dominaran els dinars i sopars a taula.

dilluns, 30 de març del 2015

sons ofegats

Temps enrere, les velles rovellades i mig desfetes corneta i tuba, havien d'enaltir l’animositat de músics i espectadors presents en desfilades militars o concerts. Ara, sota el porxo d’entrada d’una casa d’esbarjo a l’altre cantó del port de Maó, a tot més i amb imaginació, la seva presència deixa entreveure la potent sonoritat que devien tenir, de fet, només el timbre, quan algú el pitgi, serà l’únic element del conjunt que, ara per ara, pot produir una sonora i monòtona nota musical.
"És en silenci que t'adones que hi sents." James Joyce, escriptor irlandès en llengua anglesa (1882-1941)

diumenge, 29 de març del 2015

joquer (as de la màniga)

Miquel Bauçà – Certituds immediates

Aquí em sento protegit
i comprés per aquesta horda
d’alemanys. Si pego un crit,
abandonen les cabanes
i ja els veus ansiejats
tot corrent cap ajudar-me.

Era tan bastard que un dia
em diu que si vull ballar
amb el fill d’en Julio Iglesias.
Ho va fer just per provar, 
ja m’entens, per on anava...
-De debò, era dolent,
i que Déu no ho tingui en compte.

Infinitament més savis,
els austríacs no fan gests
i no entren en conflictes.
Van a l’òpera, quan s’escau
i si en tenen de bo ganes.

Oh l’amor, quina fortuna, 
pel qui el sap apreciar,
posem ara com exemple:
com la Juliette Gréco,
 que és l’amant per excel•lència.

Un castell a Centroeuropa,
a Hongria, ben farcit
d’escultures, mobles, quadres,
finiria el meu neguit.
Ara suo per l’Eixample.

dissabte, 28 de març del 2015

dissabte (26) d’en víctor balaguer

"PELS ESPAIS LLUMINOSOS S'ESTENEN MES MIRADES ..." – Victor Balaguer

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obriren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.
Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.
Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.

divendres, 27 de març del 2015

l’olor de primavera

A trenc d’alba, l’avís ahir de l’anticicló ha posat en marxa la rentadora amb la roba que ara llueix als estenedors del terrat de la casa i fen net sobre net, la dona presta atenció també al que s’està coent a la cuina mentre el marit, acompanyat dels cans, surt a fer, avui sí, un més prolongat passeig pels entorns que possiblement han precedit tota la seva vida, els horts.

Els camps dels Vergers de Sant Joan de Maó, tenen fama de collites abundants i de bona qualitat, tal vegada l’home durant anys ha collit el que sembrava per l’ús particular o bé perquè aquest, l’ofici de pagès, era el seu, ofici que ell ho sabrà prou bé, molts han odiat defugint-lo per l’esclavitud que significa però, ell també ho sap molt bé, que molts altres, sentint-se esclaus d’oficines i fabriques a les grans ciutats, l’hi han envejat.

dijous, 26 de març del 2015

l'ombra afectiva

Sovint l’ombra d’elements arquitectònics del carrer formen conegudes grafies peculiars com en el cas de la foto on una barana, sempre que hi hagi sol, ens fa arribar durant una estona, ics que podrien significar tèbies besades a l’hivern però, potser enganxoses i molestes a l’estiu, això, és clar, si tenim en compte el costum que des d’antic il•lustrava l’acabament de postals i cartes íntimes o personals amb el nombre de  “X”, necessàries per representar gràficament les besades que enviaves a la persona destinatària de la missiva; ara però, immerses dins l'era internauta, centenars d’orientals modes “emoticones”, són les encarregades de fer arribar, entremig del text o al final, el missatge emocional de qui remet la veloç missiva, grafismes  difícils de què l’astre solar ens els pugui fer saber a través del  joc d’ombres  i arquitectura.

dimecres, 25 de març del 2015

ludòpates del capitalisme

El dol per les persones mortes dins l’avió estavellat als Alps, ompliran informatius per uns dies i malauradament, com en tragèdies similars, veurem que saber-ne les circumstàncies arribarà no només tard sinó com a vegades a succeït de manera confusa o tergiversada, la qual cosa omplirà també de desconfiança a la part de la ciutadania que, dia sí i dia també qüestiona els valors ètics de la societat que, amb prepotència, s’autodenomina 1r món.
Qui aposta i fomenta reduir costos a canvi d’oferir preus competitius de mercat, sap que potser això tingui, de tant en tant riscos de conseqüències mortals, però no el farà aixecar de la taula i abandonar el joc. Són els ludòpates del capitalisme.
Quants vehicles de transports de viatgers per terra, mar o aire no transiten amb petites deficiències o avaries? Quants professionals, conductors o encarregats del manteniment, tot sabent-ho i, per no perdre el lloc de treball fan el joc a la incompetència de la gerència que alhora fa el joc a la direcció de l’empresa que només ateny al fet que els beneficis econòmics facin feliços als accionistes, viatgin o no viatgin dins les naus estavellades?
Preguntes amb respostes silenciades, de fet, tota la gent del 1r món, potser estem asseguda a la mateixa taula del seu joc.

dimarts, 24 de març del 2015

de bon rotllo

Tres envasos de vidre buits penjats d’un pal amb fil de pescar, fan un sonor carilló que atrau mirades de grans i petits. És una rural manera de, alhora de reciclar, fer publicitat i atabalar el cap els dies de ventades fortes o, ben mirat, podria també ser la diana ideal per practicar el tir de fona tan popular a l’illa i engegar-ho tot en orris, propaganda, enrenou sonor i reciclatge.

dilluns, 23 de març del 2015

tocs sonors

Segons la wikipedia, anualment des de l'any 1999, quan la Conferència General de la UNESCO el va proclamar, cada 21 de març se celebra del Dia Mundial de la Poesia. 
Dedicar un jorn de l’any a una o altre circumstancia, no deixa de ser un toc de campana sovint amb rerefons de mercantil interès, algun de més social benefici, com pot ser promocionar la cultura en poesia o prosa, i d’altres, la majoria, per enriquir aquelles empreses de l’ibex 35 tan acostumades a escoltar també lucratius tocs de campaneta.
Som irremeiables, per sentir-nos útils o lliures, encobertament potser només sabem funcionar a toc de xiulet o d’esquella o d’esquellot.

diumenge, 22 de març del 2015

joquer

Ara resulta que l’obra pública en carreteres pobles i ciutats,
és imprescindible pel creixement de l’economia.
Ignorants, alguns s’ho creuen tancant els ulls per no veure com,
ofegats, altres sectors, l'educatiu, sanitari, terciari, etc., perden qualitat i dignitat.
Una pràctica de convèncer del sempre present i emergent capitalisme que, de tant en tant, sap fer, controlant ensabonant i entabanant a uns pocs alhora que margina i embruta a uns molts.


dissabte, 21 de març del 2015

dissabte (25) d’en lluís solà

DE VEU EN VEU
LA MÀ FRONDOSA - Lluís Solà
14. 
Amunt.  I avall. I girar,
i giravoltar entorn de la reixa
atònita, en aquest horitzó
inseparable del desig.

Ací. Enllà.
A dins. Endins
del mas enrunat,
on el penjat
ja no té finestres
per recordar.

Ni silenci.
Ni veus potser.
Ni camins.
L’espai deshabitat,
la cèl•lula congelada,
ni demà, ni ahir, i
entre els pilots de pedres,
davall, moreres cendroses,
filament del no-res supervivent

divendres, 20 de març del 2015

gregalades dissertacions

Avui, en obrir els finestrals ja reps la salutació d’un enfurismat gregal.
Avui, en fer el rutinari tom, copses ben aferrats al cablejat elèctric els ocells i, plantant amb fermesa els peus a terra per aguantar l’equilibri, els fas la foto, l’aire, batent-los el plomatge, és curiós i divertit de veure.
Avui també, amb núvols o no, diuen que l’eclipsi enfosquirà la claror del matí i així, distretament arribarem al migdia on luctuoses notícies al TN tv3, d’atemptats de l’emergent jihadisme, a més d’una faran que ens preguntem pel motiu «causa efecte» per poder entendre’l, si més no, amb imparcialitat i també, en un context més pacífic i proper, mals entesos parlamentaris, faran més o manco el mateix.
La gregalada passarà, tornarà i passarà tal qual els conflictes luctuosos i els malentesos, entremig però, les pauses per asserenar els ànims intentant fer un món millor han de mostrar que el camí continua amb fermesa per allí on és prioritari, és a dir, pels de casa.

dijous, 19 de març del 2015

fer-ne cas del refrany

“Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot”, per això, qui té cura de l’ermita que hi ha als Vergers de Sant Joan de Maó,  no escatima poc ni molt per tenir-la a una bona temperatura ambiental els dies  finals d’hivern que amaguen fredors sobtades, no fora el cas que algú, després de complir amb les voluntàries obligacions religioses, s’entornés a casa amb un calfred agafat dins del santuari del Senyor... ja se sap que, la clientela, cal mimar-la.

dimecres, 18 de març del 2015

amicals estils

A peu de carrer del poble, dues mostres d’estil ornamental de graons d’escales d’accés al terrat o planta alta dels domicilis que comparteixen paret mitjana. Deixant corre la imaginació, podem intruir les diferències que poden haver-hi en el mobiliari i decoració interior i com que, per avorriment, seguim fent anar el magí arribem a la, de ben segur, certa conclusió que en el tranquil i polit poble d’Es Grau, entre el veïnat no han d'existir gaires dissonàncies, si més no, amb sana enveja dels que habiten tan paradisíac lloc, així ho desitjo.

dimarts, 17 de març del 2015

saber greu

Atalaiat damunt del mur, l’ocell empren el vol cap al punt de l’horitzó que més li plau... ¿algú sabria dir quina altra criatura del món animal, en un moment o altre, amb enveja, no hem recat de no tenir ales? 

dilluns, 16 de març del 2015

albirant el que l’avi cavil•la

-A veure si el noi queda entre els primers. Aquests concursos estimulen, fan que l’ofici sigui menys feixuc..., quan jo tenia la seva edat això no es feia, cada dia de l’any eren iguals. Enguany, la vedella que du el net, és força polida, a veure què dirà el jutge..., aquest se’l veu una mica estirat tot i que, un cop decideix la guanyadora, quan la comparem amb la resta, segur que tindrà raó. Cada any, el que ve, argumenta bé la decisió, són imparcials com aquest de Palma que jutja persones i que ha plantat cara a la monarquia acusant a la filla del rei que ha decidit o, l’han fet  plegar,  passant-li la papereta al fill per veure si neteja una mica la porqueria que tots plegats, monàrquics o no, han acumulat.... El noi ha menat molt bé la vedella... sembla que ha quedat entre les cinc primeres... L’al•lot és un bonàs..., quan no té entre les mans l’ipod aquest que el distreu, fa bé la feina que la família només sap fer, hem tingut sort, hem aguantat i no ens hem dispersat com altres cap a la construcció..., a veure si ara que els jutges justes carreguen contra les centrals que pacten preus de misèria, tenim més guanys per poder tirar endavant... el taulell dels trofeus ja l'estan muntant, damunt d’una lleixa posarem el d'enguany...


diumenge, 15 de març del 2015

joquer (as de la màniga)

CERTITUDS IMMEDIATES – MIQUEL BAUÇÀ

Ara just ensumo sofre
de la boca del volcà.
Em fa bé. És puríssim,
no pas gens contaminant
per les forces del Maligne, 
és a dir, d’Estats Units,
que enllefisquen l’atmosfera.

-Els estats fan propaganda...
-D’això en viuen. Sense això,
no tindrien existència.
-No t’ho creguis, car també
representen una tribu.
Una tribu viu igual
Sense fer cap propaganda.
-Just aquelles que no en fan
tenen mort assegurada.

Ignorant de sa estultícia, 
el món és i ha estat
violent, covard, mesquí,
i, en canvi, molt poc lúbric,
malgrat hom en xerri tant.
Propaganda freudiana.

-On viuries? – Dins la selva:
hi ha molt per descobrir
cada dia. Cap paüra
d’un possible avorriment.
-Veus les coses massa fàcils.

-Un nen passa indiferent
dels petons de les marones.
-Impossible. Ell no pot
de sostreure’s a l’afecte.
-Fa com si el tolerés
i s’escapa per les malles.

dissabte, 14 de març del 2015

dissabte (24) d’en sándor márai

Fragment de La dona Justa – Sándor Márai 
He conegut persones convençudes que amb el temps, a poc a poquet, a força d’esdeveniments imprevisibles, la condició humana podrà millorar de veritat. És bo saber-ho. Però aquesta consciència no esborra la sensació de solitud de l’individu. No és pas cert que només se senten sols els burgesos. Un terrelló de la riba del riu Tisza pot sentir-se tan sol com un dentista d’anvers.
Després vaig llegir –però ja m’ho pensava- que tal vegada es tracta de la solitud de la civilització.
És com si el foc de l’alegria s’hagués apagat a la terra. De tant en tant, per uns instants, fumeja en alguna banda. En el fons de l’ànima humana viu el record d’un món feliç, lluminós, juganer, en el qual el deure era al mateix temps divertiment, i tots els esforços eren agradables i sensats. Potser els antics grecs, ells sí que devien ser feliços. S’assassinaven els uns als altres de la mateixa manera que mataven els estrangers, s’embrancaven en guerres llargues i sanguinolentes, i tanmateix conservaven un sentit de la comunitat jovial i radiant, perquè eren cultes, en el sentit més profund, més analfabet del mot; tots i cadascun, fins i tot els terrissaires eren cultes...En canvi nosaltres no vivim segons uns paràmetres culturals, sinó que seguim els mecanismes d’una civilització de masses, automatitzada i enigmàtica. Tothom hi participa, però ningú n’està completament content. Si s’ho proposa, tothom pot prendre un bany d’aigua calenta; pot admirar quadres, escoltar música, mantenir una conversa a través de continents llunyans. Les lleis d’aquesta nostra època moderna emparen tant els drets i els interessos dels pobres com dels rics... però fixa’t quines cares! A tot arreu on vagis, a les comunitats més petites o a les més grans, quin patiment en veu als rostres de la gent, quantes persones nervioses i desconfiades, quanta tensió i hostilitat veuràs als plecs de les cares! Tot això és per culpa de la tensió de la soledat. La solitud es pot explicar i totes les explicacions que trobem contesten la pregunta, però cap d’elles ens ajuda a esbrinar-ne la causa... Conec mares de sis fills al rostre de les quals es llegeix la mateixa expressió de soledat i desconfiança, conec alguns fadrinots burgesos que es posen els guants amb una cura tan artificial com si les seves vides no consistissin sinó en un grapat d’actes mecànics. I com més artificials siguin les comunitats que els polítics i els profetes edifiquin en l’univers humà, com més coercitivament sigui inculcat aquest sentit de comunitat, fins i tot en l’educació dels nens, molt més desmesurada serà la solitud en aquestes ànimes. ¿No trobes? Jo n’estic segur. I no em canso de repetir-ho.

divendres, 13 de març del 2015

petxines

D’un dia per l’altre, l’arena de la platja més propera on trenquen les onades, apareix plena de conquilles component una estreta  catifa d’aspecte  similar a un mosaic de trencadís  gaudinià. Aquest fenomen acostuma a succeir un cop passat el temporal marí de torn que, removent els fons costaners, trasllada fora de la mar les closques o petxines dels mol•luscs que ja les han abandonades. Alguns d’aquests portàtils domicilis, encara els podem trobar sencers i d’altres ja esberlats per l’efecte centrífug polidor en xocar entre ells o contra esculls submergits, podríem dir que és la mena de runam de l’habitacle dels mol•luscs, runa però, molt celebrada de trobar per infants o adults que, a vegades, fan vertaderes composicions artístiques, tot s’ha de dir però, que unes més encertades i d’altres, patètics batibulls sense cap ni peus.

dijous, 12 de març del 2015

bons costums

Rodejats de natura, la fal•lera d’atrapar-la en testos deu ser un reflex innat en part de la població i així, desbancant el minimalisme de parets, baranes i graons de marès emblanquinats a l’exterior o patis d’algunes antigues cases de poble, sorgeix la necessitat de veure’ls guarnits la qual cosa activa l'artístic vessant creatiu hortícola dels seus habitants. Aquest esclat de vegetació captiva dins recipients de fang, ni que opinis que enfarfega, no fa lleig, ans al contrari fa bonic i, pensant-ho bé, l'energia mental i física emprada deu ser també un hàbit força saludable, i no cal dir que, a més a més, si de tant en tant algun test conté herbes remeiables, aquella mena d’ancestral cercle dels bons costums, queda tancat sense fissures.

dimecres, 11 de març del 2015

un retrat del segle XX

10€, el valor d’un retrat en un magatzem de vell.
10€, 1.664 pessetes que en l’època d’esplendor de la noia que somriu, qui sap si no representaven el valor d’un preuat regal d’aniversari, de prometatge o fins i tot el saldo del dot que la família modestament li anava arreplegant.
Ara, el retrat de la jove que somriu, un cop passat el temps dins del domicili on era contemplat amb estima per algú (amb tota probabilitat també absent), s’amuntega dins l’espai de compravenda atraient mirades estranyes i algunes, vulguis o no, quedaran, quedarem, per uns moments, captivades per la seva naturalitat i fotogènia. 

dimarts, 10 de març del 2015

avarícia en frustració?

A la primera impressió associes les dues façanes del cap de cantó d’un barri de Maó, amb un decorat pedra per la producció d’una pel•lícula, curt o anunci publicitari, després, passats els dies, mesos i anys, veus que no, que senzillament l’edifici mig en construcció, és un projecte de casa aturat qui sap per què i, encara que el veïnat s’hagi acostumat a veure’l, penses en quantes dites populars no hauran activat el pensament dels vianants que transitin per l'urbanitzat barri: -Mira tu, un“quiero i no puedo”, o –mira tu, aquest ha “estirat més el braç que la màniga” i també penses que potser seria una llàstima que algun dia el solar s’edifiqués definitivament fent desaparèixer aquesta metàfora visual del fracàs de l’avarícia.

dilluns, 9 de març del 2015

patrimoni visual

Sovint el diari local o, l’Ara balears, ens fan saber que la tal o la qual botiga de tota la vida, conclou l’activitat bé per jubilació i manca de descendència (familiar o no), o també, remata les existències davant la impossibilitat d’assumir (decret Boyer) lloguers prohibitius pel rendiment del negoci i, així modernes multinacionals cadenes de distribució o “franquicies- fashion” s’hi instal•len de nou als barris; aquestes entitats, conxorxades amb qui té en propietat el local, fan reformes a les façanes dels antics locals deixant, insolentment, de banda el passat visual urbà intentant i  sovint aconseguint, amb l’afany del triomf, passar agressivament una pàgina per oferir el que ara, dins la massa popular de la població consumista, ens fan entendre com a modernitat.
Malauradament, cada vegada que això passa es perd aquell llençol que cobria i coneixia la identitat del  passat de pobles i ciutats, per això quan veus encara alguna façana-flassada que  fa goig, no tens més remei que fer-li una foto tot desitjant que la seva possible desaparició no estigui ja en mans de la devastadora modernitat mercantil.

diumenge, 8 de març del 2015

joquer

A Madrid, prohibeixen barroerament la projecció del documental Ciutat Morta.
És Madrid, la seu central del govern d’Espanya.
I Madrid, capital de l’imperi, ordena i mana de fer tot allò que li convé per preservar l’autoritat.
Oh Madrid, cau de maquiavèl•lics tirans...
Un Madrid, colós-estat-espanyol, amb peus de fang que a les acaballes del passat segle, amb l’entrada a la UE, ja   van començar a desfer-se i tot fa pensar que posant a ratlla oprimint els habitants propis i els de les colònies que consideren díscols, l’inici del segle XXI, pot ser,des dels ja enfangats peus fins al cap, la desfeta total del colós.




dissabte, 7 de març del 2015

dissabte (23) d’en jean serra

Embostes de silenci 
(Convocat silenci) Jean Serra
Anar a la recerca diària de la vessant clara, del broll que recórrer l’espinada. Gratar amb ungles l’aire que fermenta el suc dels records. Clavar estaques que fitin l’enrenou mundà.
Per marrades perdedores del no-res, nanses agombolen tristesa. Fermalls de ferro subjecten a la carcassa de fusta de foc tibant de la malenconia. Nautes del desori exploren l’ànsia del ball als barris perifèrics del buit insondable.
Avui pot ploure fang, i granotes xipollegen al bassiot del pati. Petites cançons de bressol reboten als murs encesos del crepuscle, s’enreden a les tàperes florides o xuclen caramels de bruixa. Veles llatines esquincen la mar llisa del llevant obert a la memòria. Còdols mengen anys, galeres d’infortuni, fritura de dolor i continguda ràbia.
Què vigilen els xoriguers des de la seva privilegiada talaia? ¿Els corriols emboscats que ja no menen als varadors de l’escapada? Sotgen vents, mapes pregons o sendes oblidades?
Als roquissars punxosos de la pell, embostes de silenci la canícula rosega.

divendres, 6 de març del 2015

marrameus i absències

En segons quines èpoques de l’any, qui té moix o moixa a casa sigui com animal de companyia o per posar a ratlla ratolins i escarabats, amén, d’altres innocents bestioles, pot neguitejar-se quan, d’un dia per l’altre, la que ara li diuen “mascota” desapareix de casa. El motiu acostuma a ser l’època del zel en la femella que, engrescada, fa que cerqui al sempre a punt mascle per copular i així, ambdós sexes, excitats, s'obliden dels còmodes sofàs i puntuals àpats al plat campant, per uns dies, amunt i avall més a prop o més lluny de l’habitual entorn, però, un cop apaivagats els ànims, cadascú tornarà, més o menys magre i brut, a ocupar el lloc dins la que consideren casa seva.
Marrameus nocturns faran arribar al veïnat el joc sexual dins la foscor, i estats pacients de vigilància i espera diürns –la foto n'és testimoni- el faran somriure tot pensant en la complexa activitat de l’instint natural més extens i actiu, que tot organisme viu té, des dels inicis de vida al planeta terra.

dijous, 5 de març del 2015

tocar fons

Tal vegada es tracti de l’àncora del desballestat Mouldi o la d’algun altre mercant o vaixell de passatgers. Ara, escapçada d’un peu, roman a l’espera de qui sap, si d’una restauració per seguir navegant o per embellir tolida i tot, algun racó del port gairebé sempre en època de remodelacions o, per ser trossejada i reciclada al taller de fosa que l’hagi adquirida. Tant és, no faré el seguiment però sí que la foto tot pensant, veient-la així ajaguda al moll, que el seu temps d’esplendor, com tot en la vida, ja l’hi ha tocat, mai millor dit, fons.

dimecres, 4 de març del 2015

diària diferencia

Enquadrat com dins d’una pantalla de cinema o televisor, cada dia, el finestral reflecteix el mateix punt de cel canviant segons passin el sol i les nuvolades.
Sense voler, la finestra-mirall et fa venir al cap la pel•lícula Smoke basada en un relat curt de Paul Auster, on el protagonista de la història Auggie, surt puntualment a la mateixa primerenca hora del dia del seu habitatge -on la botiga d’entrada la dedica a la venda de tabac- amb una càmera de fotografiar i un trípode que col•loca, exactament, sempre al mateix lloc de l’àmplia vorera que té enfront de l’establiment, i fa una única fotografia de la panoràmica de l’encreuament de carrers del davant. Un cop revelat el carret, enganxa les fotos ordenadament en àlbums amb la intenció, aparentment, de demostrar-se o demostrar a qui explica la seva afició, de què encara que no ho sembli, si hi ha voluntat, en la rutina també és possible trobar novetats o, si més no, variants que alleugin estats d'ànim caiguts.

dimarts, 3 de març del 2015

el reflex de la calma

Déu n’hi do les tramuntanades d’aquest hivern que, encara que les persones més velles de sa Roqueta, sàviament assegurin que cada any, més o manco, són iguals, no deixen de sorprendre i ser motiu de converses: -que si els ports tancats, que si branques caigudes i fins i tot arbres tombats, que si la desmesurada l’alçada d’onades al litoral nord atrau la curiositat i el risc de perill dels qui volen veure en directe, i com més a prop millor, l’espectacularitat del temporal marítim, o el virulent  fred provinent del pol nord reduint-nos la corporal sensació ambiental  3 o 4 graus del que marca el termòmetre..., i, de sobte, tal com molt bé coneixen els més ancians, en menys de tres o quatre dies tot torna a la calma i normalitat i els ports tornen a ser un lloc on s’emmirallen les ribes al compàs del lent moviment de la terra voltant el sol, i així, fins a la propera ventada que ho regirarà tot de nou.

diumenge, 1 de març del 2015

mirades, de ferro i orgànica

Damunt del moll d’en Pons d’Es Castell,  l’escultura d’un ull de ferro, «mirada a la matinada» de l’artista Núria Roman s’integra força bé dins la petita plaça de Santa Àgueda que acull un recinte infantil de jocs. La discreta escultura no passa desapercebuda i són moltes les mirades i càmeres fotogràfiques que atrau.
 Encertadament, un bon dia, l’ajuntament fent gala de sensibilitat artística, va adquirir l’obra situant-la on millor li escau, és a dir, va col•locar l’estilitzat i ben compensat ull, mirant cap al punt de l’horitzó on primer eix el sol a ses illes.  Des de la mateixa perspectiva, de vegades  alguna gavina, alhora que controla el moviment constant de les aigües del port per si algun peix s’atreveix a surar massa  atrapar-lo en un vol ràpid  i cruspir-se’l com a primer aliment del dia, també s’extasia contemplant la sortida de l’astre.

joquer (as de la màniga)

RUDIMENTS DE SAVIESA – MIQUEL BAUÇÀ
-Això és anacronisme:
vestir com un tirà grec.
D’on has tret aquesta idea?
-Rumiant i rumiant
sobre el que és la Història.

Electrofisiològic.
La creació dels somnis
són just operacions
electrofisiológiques.

-I que fa la gent avui?
-Fan cançons d’amor dolentes,
es mariden, tenen fills,
miren negres i panteres
per la televisió,
es fan vells i moren frescos,
com les roses, ignorants
resoluts del que és América.
-Ja veig clar que no t’hi fas.
-Si t’hi acostes, t’empastifen.

Oh, que enfora és el meu cos!
no existeix. No cal parlar-ne.

Una contrarietat
sempre és una catàstrofe
sense cap pal•liatiu.
És mesquí no voler veure-ho,
com la gent que només té
diners i nebots, herències.