A una setmana de les ara sí, reconegudes
tàcitament arreu d’Europa i la resta de continents com unes plebiscitàries
eleccions al Parlament de Catalunya, es dóna el cas que aquestes no deixen indiferent
ni als detractors o elogiadors del legítim procés secessionista endegat
democràticament, i per això, als espais públics on poden opinar diuen la seva.
Opto per la parcialitat i només aniré penjant,
d’avui fins al dia 27, l'opinió que m’hagi emocionat enfortint-me l’ànima pel
fet de saber que no estem soles dins la pell de brau.
Meridiana (239) Pedraules, Joan Pons |20-9-2015
Enguany no he participat a la manifestació de
la Diada de Catalunya que s’ha celebrat a l’artèria lateral urbana de la
Meridiana de Barcelona. Després de tres anys de mostres emotives,
espectaculars, creatives, cíviques, festives, multitudinàries i transversals
m’ha envaït un cansament còsmic que s’ha vist agreujat per la celebració
d’eleccions autonòmiques aquest mateix final de mes que acabaran de clarificar
el paisatge polític. No som català, estic empadronat a Menorca i, per tant, no
podré votar aquest decisiu vint-i-set de setembre. En aquest sentit, som del
tot neutral. La meva posició només es decanta cap a la il·lusió dels meus
vesins, cap a la lluïssor dels ulls de les persones de totes les edats que
vénen a la meva ciutat a fer un prec d’una netedat democràtica que posa la pell
de gallina i que esborrona que no sigui atès: votar. Vull votar! Només açò.
Pregàries no ateses, com diria santa Teresa de Jesús, que són menys
perjudicials que les ateses, segons la deliciosa agudesa de la mística
castellana. I em repèl, al mateix temps, la ràbia de l’altre cantó; el
ressentiment envejós davant aquests anhels legítims de poder ser el que són; la
tossuderia de no donar el braç a tòrcer; les amenaces que ens semblaven
llunyanes de fer servir l’exèrcit si els resultats d’aquestes eleccions no els
agraden; el retorn a les maneres dictatorials del passat que tantes víctimes innocents
van provocar; la parcialitat matussera, descarada i vomitiva dels mitjans de
comunicació públics i privats que es passen pel folre l’article 66.2 de la Llei
Orgànica del Règim Electoral General; els insults furibunds dels herois de la
Transició cap als catalans; el paternalisme miop dels líders emergents
d’esquerres; l’entrada en campanya del polititzat Tribunal Constitucional; la
participació en unes eleccions democràtiques dels aparells de les clavegueres
de l’estat; l’ajut interessat dels tribunals de justícia catalans i estatals;
la manipulació de les enquestes fetes pel Centre d’Investigacions Sociològiques
-cuina, en diuen-, també conegut amb l’acrònim de CIS, per evitar l’efecte
crida del guanyador. Etcètera, etcètera. D’una banda, un prec democràtic:
votar. I, de l’altra, fúria, ressentiment, impotència, desig de venjança. Per
una banda, milions de ciutadans de totes les edats i origen social. I, per
l’altra, exèrcit, magistrats, periodistes, policies, ministres, enquestadors,
antics caps de govern implicats en la guerra bruta de l’Estat, polítics que ens
van enganar dient que representaven la renovació democràtica i que acaben
convertits en allò repugnant i centralista que volien canviar i que criticaven.
Només per açò les meves simpaties com a observador objectiu es decanten sense
discussió. Qui vol estar al costat dels tristos i dels ressentits? Ningú. Però
a pesar d’aquesta simpatia incolora no vaig participar a la manifestació de la
Diada. I no em sap greu. Ja ho va afirmar Francis Scott Fitzgerald: «Només hi
ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats». Ja estic
cansat de ser perseguit. Estic massa enfeinat perseguint el somni dels
perdedors. De totes maneres, m’astora, em meravella, m’admira, em fascina el
quart èxit consecutiu obtingut pels organitzadors de la manifestació de la
Meridiana. Un cas únic al món. Cada manifestant participa en un fet històric
que no sabem com acabarà, però que s’estudiarà finalment a les universitats.
Una pregària cívica, plàstica i multitudinària d’aquesta magnitud democràtica
hauria d’haver estat atesa, però els nostres polítics espanyols no llegeixen
santa Teresa. Cap incident, cap incidència, cap vidre trencat. Una explosió
d’alegria col·lectiva, una coreografia contemporània dirigida i recollida pels
mitjans de comunicació de tot el món. Com a observador em trec el capell. Els
únics contratemps van venir a través de les administracions. Milers de persones
atrapades al metro que no van poder assistir a la manifestació (o hi van assistir
des de sota terra: una segona manifestació subterrània i paral·lela) i que no
van poder ser comptades per la guàrdia urbana. I aquí hi ha el ball de xifres
que, enguany, no és tan cruent gràcies a la proximitat de les eleccions del
diumenge que posaran d’una vegada per totes les cartes damunt la taula. Un
milió quatre-cents mil? Dos milions? Sigui quina sigui la quantitat, hi ha tres
possibles escenaris. Majoria absoluta en escons i en vots de les forces
independentistes. Majoria absoluta només en escons d’aquestes darreres. Majoria
absoluta de les forces unionistes i espanyolistes. Sigui quin sigui l’escenari,
Espanya tindrà un problema profund. Per tal de contrarestar les forces
independentistes, l’estat espanyol ha cremat les seves naus. Com si d’una guerra
es tractés -i no d’una aspiració democràtica ja viscuda en d’altres països al
llarg de la història com ara Canadà, Gran Bretanya o els Estats Units- ha
calcinat el prestigi internacional de l’exèrcit, la Policia, els serveis
d’intel·ligència, els mitjans de comunicació públics i privats, el partit de
l’oposició, els líders emergents d’esquerres, els intel·lectuals afectes a la
causa, el mateix govern central en bloc. Sigui quin sigui el resultat del
proper vint-i-set de setembre, hi haurà ruïnes a Espanya que costarà aixecar.
La Meridiana és una de les artèries principals de Barcelona. Meridiana.
Pertanyent o relatiu al migdia.