de quan la galleda i el càntir eren protagonistes

Uns terrossos o saquets en pols de blanca cal, aigua i un puny de ciment blanc era la mescla dins d’una galleda per emblanquir parets interiors i exteriors de les cases a l’arxipèlag balear i a molts altres indrets de la mediterrània fins a gairebé finals dels anys 70 del segle passat però, la irrupció comercialitzada de la pintura plàstica va fer estralls la tradició i així, grans, mitjans i petits bidons contenint la novadora pintura  van irrompre, no només en el mercat consumista, sinó també, un cop buits, els abocadors clandestins o en el millor dels casos els espais de reciclatge. 
No faré mala sang del pro i en contra del PVC, ja que algun envàs, en espera de ser consumit en la propera emblanquinada, pot formar part decorativa del lloc del balcó destinat a contenidors de líquid  en situació d'impàs d’espera, com la gerra d’aigua de sobretaula, el gerro suavitzador de l’agonia del ramell de flors o el càntir tanmateix  decoratiu, un cop desaparegudes les fonts públiques afavorint la invasió dels bòtils de plàstic d’aigua mineral de mil i una marca i de mil i unes propietats que sovint trobem per als abans citats mercats de consum, abocadors, o “reciclatgeries”.