de quan la galleda i el càntir eren protagonistes

Uns terrossos o saquets en pols de blanca cal, aigua i un puny de ciment blanc era la mescla dins d’una galleda per emblanquir parets interiors i exteriors de les cases a l’arxipèlag balear i a molts altres indrets de la mediterrània fins a gairebé finals dels anys 70 del segle passat però, la irrupció comercialitzada de la pintura plàstica va fer estralls la tradició i així, grans, mitjans i petits bidons contenint la novadora pintura  van irrompre, no només en el mercat consumista, sinó també, un cop buits, els abocadors clandestins o en el millor dels casos els espais de reciclatge. 
No faré mala sang del pro i en contra del PVC, ja que algun envàs, en espera de ser consumit en la propera emblanquinada, pot formar part decorativa del lloc del balcó destinat a contenidors de líquid  en situació d'impàs d’espera, com la gerra d’aigua de sobretaula, el gerro suavitzador de l’agonia del ramell de flors o el càntir tanmateix  decoratiu, un cop desaparegudes les fonts públiques afavorint la invasió dels bòtils de plàstic d’aigua mineral de mil i una marca i de mil i unes propietats que sovint trobem per als abans citats mercats de consum, abocadors, o “reciclatgeries”.

maneres d’audició

Els talls profunds deixats per la serra talladora a les pedreres de marès, ara en desús, fan possible que un pardalet ajudant-se amb el bec i ungles construeixi un segur habitacle per aixoplugar la descendència i així, desenes de diminutes coves són ràpidament habitades per cridaneres cries piuladores convulsives que transformen l’espai en un auditori sonor digne de gaudir-lo una bona estona ja sigui passejant, recolzades en un racó sonor estratègic, assegudes passant fulls de pàgina o, en última instància, fent allò tan sovint més reconfortant i enriquidor de badar, escoltar i no fer res, tot això pot passar fent un tom per la pedrera de Santa Ponça d’Alaior.

vell, nou, i la incògnita

A cada cantó de sa colàrsega emmirallant-se en les aigües del port visualment competeixen, convivint, elements en desús amb els utilitzables. La sempiternal dicotomia del nou i vell condemnada a conviure per fer-nos sabedores d’on venim, on estem i esbrinant  si l’horitzó dubtós on anem millorarà, no la ciència que ningú discuteix, sinó la convivència dins d'unes igualtats socials cada vegada més allunyades, gràcies al constant avanç tecnològic industrial, eliminador de llocs de treball, que posa en safata de plata la possibilitat a l'empresari, un cop amortitzat el cost robòtic productor a canvi de desempallegar-se de l’humà, invertir la quantitat més gran dels guanys en valors borsaris, o això és el que molt bé ens fa saber  Miren Etxezarreta “El poder econòmic genera l’economia que li convé”, a l’entrevista que el diari ARA li va fer fa uns dies.

premonició que voldria veure fallida

Un cop estigmatitzades les innocents gavines amb les sigles del PP, les afectades per la síndrome d’Estocolm, no perden ocasió de mostrar-se damunt d’emblemàtiques escultures (sigui quin sigui l’autor) fent-les servir com a pedestal o atalaia del domini territorial.
Durant 4 anys de majoria i corruptela absoluta, la semi desfeta del dia 20D a les urnes als PPraires els hi va gros, però s’aferren i s’aferraran a mantenir-se ferms damunt dels PPedestals del partit, del setial reial, i del tribunal constitucional entre altres i, malgrat detectar que són suports de fang, "ells" saben que és aquella mena de fangueig viciat que els hi permet mantenir, gràcies a estratègiques coalicions, la permanència en els temps dels temps i, si no, temps al temps.

estances de luxe

A una terrasseta del Passeig des Moll del port de Ciutadella, veiem el petit arbust dins d’un gros test, les dues cadires de tisora a joc de la tauleta engalanada amb un parell de testos de flor roja de l’habitacle assentat damunt d’una cotxera de verdes portes de fusta on es recolza una velo lliure de cadenat, la qual cosa, ens fa pensar que la temporada baixa, no només garanteix la seguretat ciutadana sinó que també, en dies tranquils de vent i cel serè, gaudir del senzill espai també avala fruir d’aquella mena de luxe sanament envejat per estoics confessos o, per als que, dotats d'humilitat, desconeixen que ho són.

temps d'espera

El mig desballestat carro que algú s’entesta a conservar qui sap si esperant temps millors que facin passar, al temps dels records, l’actual minsa economia familiar per permetre'l, un cop aixecat el cap de la carestia, la digna restauració integral del carruatge perquè resplendeixi com quan era un digne vehicle de treball, reposa ara recolzat en terra al costat del vell i escapçat tamarell entestat, tanmateix, a recuperar, ell sol però, aquella resplendor que de mica en mica li van retornant les febles branques lluitadores en vigoritzar, dia rere dia, un retorn ple de fulgor.

tapar la merda, l’acció que no ens permeten fer els diaris d’Internet

L’estrip d’un full de periòdic per terra, certifica l’efímera persistència dels diaris de paper respecte a tenir emmagatzemada informació a casa, i això ens fa pensar que les generacions que ens succeiran, tal vegada no seran mai conscients de la vàlua que representen les modernes xarxes de comunicació i la seva capacitat d’aplegar dades.
Però no tot són avantatges, ara les hemeroteques via Internet perpetuant la informació “online”,  limiten la possibilitat de poder usar una pàgina del diari de paper, com quan abans l’adquiríem, per dissimular, tal com algú ha fet, la defecació que acaba de fer-li el ca sense tenir tampoc cap problema en deixar anar per sobre la femta (en lloc de recollir-la) el full del diari que segurament segueix adquirint al quiosc i que, previsorament, ja duu al damunt pensant en la natural necessitat orgànica del seu animal de companyia.
Lloat sigui l’estalvi de paper i deslloat sigui el civisme d’alguna persona que segurament fatxendarà de tenir-ne.

àpats

No ets l’única persona que sovint escrius bajanades i, com les altres, t’agradaria saber que ocasionalment tal vegada no ho són. De vegades penso que, com el fet de cuinar, tanmateix s’escriu per una necessitat nutricional per assegurar-nos del correcte equilibri corporal i mental en benefici propi i dels que ens envolten.
En ambdues ocasions, si allò que has elaborat et satisfà, creus que has sabut administrar bé els ingredients utilitzats però, de vegades amb el temps, a causa (mal que pesi) d'una mala concepció o administració, veus que el nyap ja està fet.
Llavors, en el primer culinari cas enyores el sabor de la tradició heretada de les dones de la família que t’han precedit (els homes de la meva amb prou feines feien un ou ferrat) tot pensant que, allò sí que era la bona cuina!, però on no hi ha color és dins l’intrusisme literari doncs, l’impacta emocional que t’han deixat i deixen tantes i tants escriptors o cronistes companys vitals, sempre resulten sanament envejats per no arribar-los ni a la sola de la sabata i, si per mostra un botó, us recomano l’article de Cinta Arasa al digital de cultura Núvol.
Tot el que heu tingut la paciència de llegir, ve al cas perquè des del quiosquet (ara tancat) de la platja de Binibèquer estant un dia primaveral d’hivern, copsar que avançar en el coneixement passant fulles és el patrimoni que està l’abast de tothom, pot arribar a ser tant o més reconfortant que veure-li ple el menjador de la terrassa un calorós i llarg dia d’estiu, circumstància aquesta última, que cada vegada està menys a l’abast de la gent.

el glamur del temps passat

Ves a saber de qui és propietat la casa de camp deshabitada des de fe estona i que es manté tan atrotinada com el forn exterior que la complementa essent, la vegetació perenne i caduca que la rodeja, l’únic senyal de vida freqüentat pels ocells insectes i bestioletes que s’escolen per orificis, escletxes i vidres trencats d’algun finestral i, com que la imaginació és lliure, no dubtes en pensar que el glamur dels seus antics habitants mai serà superat per cap família benestant que reformi el lloc com a residència d’estiu i molt menys, si el reconverteixen en un hotelet rural, pels hostes que hi facin estades. Per poc que hi pensis, al cap i a la fi, els llocs abandonats i desarrelats, un cop penses en els temps de la seva resplendor, no fan més que recordar-nos la típica frase de  els temps passats foren millor.

cisellar l’escorça terrestre

Desconec si l’escalonat petri que baixa a les aigües del port ciutadellenc té molts o pocs anys però, si en son una pila, segurament les mans que el construïren ho farien al pausat, rítmic i harmònic toc de mall sobre l’escarpra i veure fer la feina, barrejant converses, faria goig, tot el contrari de si els graons tenen pocs anys doncs davant la presència del martell hidràulic, trasbalsats pel seu soroll, aquest foragitaria els encuriosits deixant en la solitud a l’obrer que el manava.
Ara el camí escarpat fet, serveix per accedir a una embarcació, a un bany o per passar-hi una estona asseguda tenint entre les mans un llibre, una canya de pescar o, en absència de tot deixar que el temps passi desgastant-nos més ràpidament a nosaltres que als graons.

escales marítimes que són noticia.

El moviment que té el port de Maó no genera només ser noticiat al diari local per l’arribada de creuers o iots de famosos, de tant en tant, algun emblemàtic buc al servei de la marina militar pròpia o de qualsevol altre país, s’anuncia detallant els motius de la seva estança a la mediterrània al servei de la UE i així tenim que, d'ençà que el vaixell treu la proa enfilant la bocana del port fins que arriba a l’estació naval on solen amarrar aquest tipus de naus, als d'en terra estant, genera momentània expectació i intriga fins a saber, l’endemà a les pàgines des Diari, el que, el qui i en aquest cas el perquè de la seva presencia. Una escena que no falla mai però, és veure bona part de la tripulació a la coberta, bocabadats, contemplant l’espectacular recorregut pel port fins a arribar al lloc. El que ignorem però es saber quants dels ocupants del buc són tan poètics com el recent president de Catalunya citant un vers d’un poeta que aviat veurà la seva obra rellegida o llegida per molta gent, ell és el  poeta turc Nâzım Hikmet : ‘El més bonic del mar/ és allò que no hem navegat.’

enginyeria civil (ponts democràtics)

 Després de fotre, el bipartidisme de l’estat espanyol i les corresponents marques blanques força embull fotent-se de la precarietat del govern de la Generalitat de Catalunya amb un agònic president en funcions perquè no aconseguia l'acord amb la CUP, ara a ells, el resultat dels vots del 20D espargits sàviament per la ciutadania sense atorgar cap majoria, els passa comptes i com que, malgrat anar retardats, van aprenent a ser demòcrates es troben dins la paradoxa que, inhabilitats moralment per fer imposicions, han de barbotejar amb uns i altres l’opció de crear ponts col•laboracionistes per veure si se’n surten de l’embolic.
Que tinguin ells la seva sort com nosaltres hem tingut la nostra i mentrestant, aspectants, tafanejarem de tant en tant la barana dels ponts d'unió parlamentaris corresponents (els seus i els nostres) per veure si les aigües estan transparents, tèrboles, calmades, remogudes o qui sap si fins i tot presenciem algun terrabastall, com és el cas del pont del port de Ciutadella (a la imatge), que de vegades veu la crescuda d'una descomunal rissaga que ho remou tot destrossant naus i inundant baixos.

un esprint de 18 mesos, la faula dels dos rucs i un desig

L’esprint: Enhorabona per la gent que porten el dorsal  de la independència i, malgrat els tics de personalisme i victimisme del ja expresident de Catalunya, Artur Mas (voluntàriament auto dimitit segons ell), em consta que,  d’enfora estant una pila de gent enveja, envegem, el democràtic protagonisme atorgat a la població catalana de poder organitzar-se i sortir lliurement al carrer reivindicant, any rere any, el dret a decidir a les urnes la transformació de l’autonomia en una independent República Catalana o Estat, per la qual cosa, si no hi han imperialistes maldades, la recta de 18 mesos, pel cap baix l’embaràs d’un rinoceront, fins i tot pot semblar-nos curta.
La faula: Qui no coneix el simbolisme del guarà català? Els uns (la CUP)  per fi han aconseguit mantenir-se damunt del ruc, l’entranyable independentista gairebé sempre pacient i savi que els duu amb les motxilles carregades de  la mena de dignitat i rebel•lia saludables a repartir entre els més castigats i desposseïts pel neoliberalismeIbex35, espoliador de drets socials. En hora bona de tot cor i ara, a seguir cavalcant.
I, els altres (JxSí) a lloms també d’un ruc que, sense abaixar-se, els amants del blues de la formació portadors d’una motxilla carregada de dignitats, han pogut convèncer als més heavy que al sac de l’esquena duen o (duien), majoritàriament, allò tan beneficiós al neoliberalismeIbex35 (i qui sap si també alguna complicitat de corruptela amagada en alguna butxaqueta) i els han fet fer l’estirada correcta menant les regnes de l’ase que els duu afí i efecte de què faci un pas al costat. En hora bona també de tot cor i a seguir cavalcant.
El desig: Ah!, i a partir d’ara, sense triomfalismes, “Ases que em portin, i no cavalls que em derroquin”
-Els cavalls?, els de la carrossa que du a C’s, PSC, CSQP i PP, després d’escoltar la intervenció  dels seus representants al debat d’investidura.

caduca estora de brostatge

Una llarga albereda té aquest encant, ombra els dies d’estiu i els jorns ventosos d’en aquest cas hivern, disfressat de la tardor, el plaer de caminar sota el degoteig d’una marcida fullaraca que va cobrint el terra formant la singular catifa sonora engrescadora de trepitjar tinguis l’edat que tinguis, provinguis d’on provinguis i, per descomptat, tant si fas el camí d'anada com el del retorn.

l’iniciàtic i social art d’entabanar (un de tants)

El fet puntual repetit cada matí del 6 de gener al poble des Castell, és el recorregut que fan Els tres Mags d’Orient arribats la nit abans en vaixell al moll de Cales Fonts acompanyats amb l’okupa de la tradició, el Pare Noel.
A primera hora de la diada de Reis, després d’una sonora traca, Melcior, Gaspar i Baltasar, amb camions força carregats de paquets, poden ocasionar entre la mainada més innocent no pocs episodis de nirvis amb més d’un llençolet o calceta humida a causa de no arribar a temps de controlar miccions tot esperant el moment en què, majestuosament un dels Mags, a lloms d’un mansoi cavall que controla i guia un expert patge a peu (ambdós tenen un aire que a la canalla els recorda algú) els faci entrega del preuat i sovint voluminós regal atenent la petició epistolar formulada dies enrere.
Però aquí no acaba el ritual benefactor de desitjos d’innocents, ja que també, els que han perdut la candidesa mantenint el secret, gràcies al consumista protocol han après dues lliçons, la primera: aprendre el significat de la mentida piadosa enganyant als més petits per no ferir il•lusions i la segona: malgrat saber una mica més del que significa entabanar per compassió, agafar una postura de deixar-se dur pel corrent d’acceptar enganys a canvi de presents materials o morals, actitud que qui sap si adoptaran (o hem adoptat) permanentment com una companya de vida donats els personals benèfics resultats del, tu calla, endrapa i no qüestionis res.

relat de l'1-1-2016

Ahir, la gresca de les campanades et va arribar pel soroll de l’esclat de petards del veïnat i lladrucs de cans immersos en la catarsi que va des de l’últim minut del darrer jorn de l’any fins al primer minut del proper i tot perquè la pel•lícula del 33 (canal recuperat a ses illes) va estalviar-me de caure en la temptació de presenciar qualsevol retransmissió en directe de qualsevol lloc. Sortosament ja fa anys que les tradicions en general, ni fu ni fa, però ben bé no saps per què, te n'alegres que a d’altres el faci no tan sols fu i fa, sinó també, fe, fi i fo si això els plau, i, quan t’allites, més o manco dorms com sempre, però ai!, alguna cosa durant el son t’ha remogut el racó del cervell emmagatzemador de records i sempre somies, o creus haver somiat, les absències que més t’han colpit, i així el matiner ritual de cap d'any et fa agafar un llibre de poesia a l’atzar, passejar pel lloc especial i recolzada en un botador, obrir-lo també a l’atzar, i enguany, déu n’hi do la casual tria, les 6 hores ultimes d’ahir i les tres primeres d’avui (les dels somnis), encertades de ple.

Miquel de Palol. NOCTURNS. Els Dos Somnis
La vida m’ha despertat / d’un bon somni lluny d’aquí; / adormit era feliç / i despert tinc un malson.
Era el somni una fugida / fins a llocs desconeguts, / les verdors eren de plata / i d’or pur els blaus del cel.
Eren música les aigües, / jocs de nens l’esdevenir, / mica en mica apareixien / els amics malaguanyats.
Amigues eren les joves / que dins meu s’han conegut, / i tothom a qui he estimat / m’estimava i es somreien.
Eren fútils els desitjos, / de no-res les vanitats, / generosos els amors / i ridículs els ultratges.
El qui havia mort vivia, / era bell i fort el viu, / i el més antic desgranava / el final del meu viatge:
“Aquest és el món possible / que l’altre món ens desnia, / és la memòria nua, /deslligat, obert, ets tu.”
De feliç que m’era tot, / adormit no hagués dormit, / de tan fosca que és la vida, / despert em vull despertar.

boncopdecup, ara sí, ara va de bo, Junts pel Sí o la metamorfosi conseqüent

La imatge reflecteix la bonança d’una sortida de sol eximent d’amenaces, d'alts i baixos, enteniments i conflictes del serial que hem estat presenciant (amb guió programat o no), protagonitzat per les dues forces independentistes del país sorgides de les urnes del 27S defensant a capa i espasa, escena rere escena, l’acompliment dels interessos socials que cadascú deien (i diuen) representar.
 Ara, per fi, s’ha acabat el romanç, i el darrer capítol protagonitzat per la CUP, per bé de la salut mental de la població independentista “onze-setembrera” (fidel manifestant de carrer i quan cal a les urnes) que de nou pot veure com se l'hi obre la perspectiva de confirmar, en la propera convocatòria, el desig d’independència inclusiu de la part ciutadana que creu seriosament en el fet que la construcció d’una República Catalana només ha de ser possible amb representació i convivència d'una força defensora i compromesa amb la dignitat de les classes més afeblides de la societat.
Sovint, ja sigui històrica o recent,  la memòria dignifica els pobles i,  d’alguna manera,gracies a la CUP, pot veure’s simbòlicament que el no a l’Artur Mas (el dofí, li deien), és l’intent de fer expiar el cantó fosc del pujolisme fraudulent any rere any que encara cueja i, qui pot negar-se a què això sigui així? 
Els blocaires Vilaweb ja l’ha llegit però, pels d’un altre bloc, el recomano: Ens tornarem a trobar al març (sense la CUP) tanmateix la resposta en calent d’en Joan Rigol ahir nit en l’especial de Joan Pellicer incomprensiblement escurçades en el vídeo que TV3 ha penjat i que seria d’agrair ens la fessin arribar completa, o aquí, el programa sencer.
Ah!, i en les properes, el PP que se’n vagi a fer la mà. C’s que se’n vagi a fer el que pugui. PSC i CSQP, que deixin d’entabanar il•lusionant a la gent amb referèndums demostrats improbables i que molts d’ells ja saben que mai seran autoritzats per l’estat espanyol.