dissabte, 23 de setembre de 2017

a menorca també es diu :votarem SÍ o NO a la independència sense tenir por

Pel sol fet de poder votar en un referèndum èticament legítim el dia 1 d'octubre, l'Estat espanyol està fent arribar a totes les ciutats, pobles i racons de Catalunya tal descomunal repressió judicial i policial que ahir també a Menorca, una concentració amb força participació ciutadana, col•lectivament i solidàriament va poder expressar amb un somriure també, la indignació continguda per la hipèrbole borbònica feixista i totalitària de l'aparell del govern del PP que amb els aliats de torn del PSOE i C's, aconsegueix majories al congrés.
"Es diari" d'avui, en acurat castellà (només faltaria), facilita la notícia en un breu resum que simes no serveix per saber el nom de qui va llegir el manifest, Jordi Marban i facilita la visió d'un parell de vídeos de l'acte. També recull la notícia l'Ara de balears tanmateix oblidant-se de citar els noms de Pere Gomila, María Alcázari i Joan F.López Casasnovas que darrere la participació de Jordi Marban, amb lectura de poemes o recull de frases i pensaments, amb serena i contundent veu van adreçar-se al públic aportant els valors ètics i emotius que mereixia l'acte.
Votarem, Votarem. Ind-Inde-Independència, i No Tenim Por, eren exclamacions que com un clam de tant en tant s'escoltaven, com també corejat per la gent va estar present l'himne de Catalunya Els Segadors, L'Estaca, composició de l'any 1968 que ja no pertany a en Llach sinó que ja és de tots els pobles del món, o el Que volen aquesta gent?, també del 68, cançó que va compondre la ja també universal Maria del Mar Bonet, amb lletra d'un poema de Lluís Serrahima, sense faltar el "Canto a la libertat" del 1975 del malaurat José Antonio Labordeta, aquell que a l'hemicicle del Congreso de los Diputados, amb el seu crit sense por de, "a la mierda", va ser el primer a engegar públicament a les clavegueres pròpies que els sostenen, a tots els congressistes del PP hereus del més tèrbol i caspós franquisme.
De tornada a casa, embolcallant-se la nit per les primeres hores de la tardor, t'adonaves que aquesta revolució dels somriures que a principis del segle sorgí a Catalunya, ara i gràcies a un aparell d'Estat repressiu, totalitari i absent de diàleg democràtic, està traspassant territoris arrelant i empoderant a la ciutadania que ja sense pors s'encara pacíficament als qui gosen segrestar, per destruir-los, els drets socials i humans, i aquest moviment transversal del poble que, poca broma, ja que al estar recolzat   per estibadors, ramaders, gremis culturals o artesanals, sindicats, i la força de la sàvia nova que empeny als estudiants a exigir el dret de decidir el que volen ser, està donant pas a què en un futur, aquests últims dies de resistència s'inscriguin en la història de la UE com semblants al del maig del 68 parisencs i no sé amb quina mena de relació amb trot plegat, uns versos de fons de Maria-Mercé Marçal, anaven de tornada a casa creuant-se'm pel pensament: 
CANÇO DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

divendres, 22 de setembre de 2017

sé moltes coses, moixa moixet i cussa

Ja sé que senyeres, rojigualdes, barres i estrelles, falç i martell damunt roig...., us importen una merda, però el que també sé i vosaltres no sabeu, és que pel sol fet d'estar sota el meu aixopluc, com us deia, sé que si em dóna la gana puc alterar-vos el criteri, per la qual cosa, jugant amb el "seleccioneu, copieu i enganxeu", aquesta veloç eina dins l'ordinador que permet presumir que saps de tot i fins i tot de fer filigranes, avui divendres dia de l'etiqueta "la gatera", us faig sortir al bloc manipulant-vos el pensament i indumentària fent-vos passar per allò que a mi m'omple d'això tan lleig que és l'orgull i sé, que ho faig perquè tal com van les PPSOE- C'sPSc maldades, hauríeu d'entendre que si no us impliqueu una mica en la moguda, en aquesta casa, la mútua convivència –malgrat que ara no sé com- patiria un daltabaix.

dijous, 21 de setembre de 2017

la nyonyesa (arenga tal vegada nyonya de qui gairebé segur ja ho esta essent)

Ara ja comença a ser del tot segur que qui en política, saltant-se anys i anys el seu reglament constitucional fins a arribar a utilitzar forces policíaques volent acaparar-ho tot, possiblement tard o d'hora es quedarà amb res, ni tan sols la força li serà legítima, però..., i si tal vegada això és el que pretenen? I si tal vegada prioritzen, interessadament, desaparèixer i quedar com bons patriotes de la "una grande y libre" abans que com menyspreables corruptes...?
Per altra banda, qui només vol ser senzillament lliure, tot un poble, la ciutadania d'aquest, ja tenim la clau que des del 1714 ha anat passant de generació en generació, treballant en tota mena d'arts i oficis honorant-los i reinventant-los quan calia, per viure culturalment i econòmicament sobrevisquin sovint als històrics embats adversos que volien silenciar, no només allò que sentimentalment ens pertoca sinó que també, allò que en essència i puresa exigim de poder exercir, la DEMOCRÀCIA, sí, en majúscules.
Aquesta clau ara en poder de la ciutadania, gràcies a aquest tirànic i desmesurat comportament dels qui dins del parlament de la cort i regne d'Espanya, fan "prietas las filas" amb el Sr. Rajoy i els seus lacais (gràcies Rufian per assenyalar-los) ja té una porta amb un pany per ficar-la, fer-la girar, obrir-la i sortir a la concòrdia i llibertat i, qui sap ara si el famós dia 2 d'octubre de què tant es parla, els veïns de l'exterior no estaran esperant-nos amb els braços oberts per haver fet caure un dels residus del feixisme encara viu a la UE.


dimecres, 20 de setembre de 2017

a la Manuela Carmena sense perdre ni el somriure ni la bona fe

Benvolguda Manuela Carmena, ahir a l'Intermedio (1), si no recordo malament, amb presses per interrompre les veritats que anava deixant anar l'Ada Colau, vas dir que arribar a aquestes hores tenses i dies de crispació provocats per la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre, potser és degut al fet que l'actitud ferma i contundent dels membres independentistes del Govern de la Generalitat, defensant el dret de poder decidir amb un SI o un NO el destí de Catalunya, no és res més que una actitud infantil. Sort però, que un cop va sortir-te la frase, la cara discretament astorada dels que compartien tertúlia amb tu, sovint va solidaritzar-se amb la d'espant que tenia a casa.
Malgrat tot, t'he de dir que després de donar-hi voltes al cap a la frase de l'actitud infantil, tal vegada no vas desencaminada en això de les "chiquilleries" històriques si pensem en què també, aquella redacció de la Constitució del 78, on tu i els Coscu estàveu tan actius, en el fons senzillament va ser una criaturada i per això ara tenim el resultat que "a la puerilidad de aquellos barros, estos lodos" i potser seguint el fil de no donar importància als fets, a tu també t'agradaria més definir com un aplec en lloc de manifestació, totes les trobades dels últims 11 de setembre.
Ai! Carmena!, aquesta dialectal relliscada, de cop i volta m'ha fet caure -i potser a més gent- la bena que duia als ulls en tenir-te com a exemple del que vol dir ser i comportar-se com una verdadera demòcrata espanyola, és a dir, exempta de fums paternalistes d'aquest Estat franco-borbónic que fil per randa, quan li convé, aplica aquella entremaliada, oi?, constitució del 78. Clar que, com que tot està per fer i tot és possible -nosaltres els independentistes fins a última hora som així- si tu ens fas el favor de retractar-te ni que sigui en una piulada de tuit, potser recollirem la bena caiguda i ens la tornem a posar ni que sigui per seguir admirant les teves bones maneres de fer.
(1) del minut 25 al 33

dimarts, 19 de setembre de 2017

la paradeta d'intel•lectuals del País

Defensant que una de les joies de la corona no foti el camp del regne d'Espanya, els rostres que surten a la foto (de El País), declarada gent d'esquerres i alguns pro republicans, sembla que de cop i volta una mena de síndrome d'Estocolm, de manera patològica ja els està afectant, per la qual cosa aviat, almenys dins de la UE, sentirem a parlar també dels afectats per la síndrome de la Constitució Espanyola del 78.
Com que no en sóc, deixo còmodament en mans d'un expert rebatre els arguments que donen en el manifest servint-me com exemple l'article aparegut a Núvol: El manifest dels intel•lectuals VIP d'esquerres per Josep Vicenç i Eres.
Per altra banda, com que la definició d'intel•lectual sempre m'ha fet pensar, sobretot quan una persona sense posar-se vermella accepta que la cataloguin així, he cercat i he trobat unes quantes frases que, què caram!, com que m'han agradat, aquí us les deixo:
Intel•lectual és el que es fica on no li importa (L'intellectuel est quelqu'un qui es mêle de ce qui ne li regarde pas).Jean Paul Sartre
Els intel•lectuals són especialistes en la difamació, són bàsicament comissaris polítics, són els administradors ideològics, els més amenaçats per la dissidència. Noam Chomsky
El real o "veritable" intel•lectual és sempre un intrús [outsider], que viu en un exili autoimposat, en els marges de la societat. Edward Said
Només la intel•ligència s'examina a si mateixa (Jaume Balmes)
L'obligació primària de la intel•ligència és desconfiar d'ella (Stanislaw Jeay Lec)
No puc entendre perquè la gent està espantada amb les noves idees. Jo ho estic de les velles (John Cage)
Ser un intel•lectual genera un munt de preguntes i cap resposta (Janis Joplin)
La intel•ligència és la capacitat d'adaptar-se al canvi (Stephen Hawking)

dilluns, 18 de setembre de 2017

d'una catalana a menorca, a un menorquí a catalunya

Pedraules, ara tu vius a ma terra i jo visc a la teva. Tu vius de prop les Diades de l'11 de setembre i jo en la distància via retransmissions televisives, i per tant, sense poder fixar-me en els detalls que tu tan bé m'has fet recordar, per això, tot donant-te les gràcies voldria dir-te que tota aquesta "logística "en les celebracions ciutadanes, de ben cert sé que forma part de l'ADN de la majoria de gent nascuda o integrada a Catalunya, amb la mateixa força que observo de l'ADN de la majoria de menorquins autòctons o nouvinguts, tossudament entestats a preservar el territori d'abusos urbanístics o de les actuacions del tot innecessàries en la millora de la carretera Maó-Ciutadella o d'altres barrabassades que deixarien s'illa feta un nyap al servei, això sí, d'aquell turisme de masses causant de canvis negatius no només en el medi ambient sinó que també en la convivència social.
Aquesta "cosa nostra" organitzativa, la catalana, ve de més enllà del segle passat i de l'altre i altre. Aplecs sardanístics, Flama del Canigó, Patums, colles castelleres, colles geganteres, Diada de Sant Jordi..., trobades totes multitudinàries que han propiciat, que si no haguessin bones maneres col•laboracionistes de fer des de néts fins a besavis, el conjunt de la ciutadania mai s'haguera interessat a formar part activa o passiva del país, tal com penso que ha de ser la "cosa vostra" més enllà també, de segles i segles, de conservar el territori amb cura, pam a pam kilòmetres i kilòmetres d'entramat de paret seca, la verdor dels terrenys de pastures, les barreres d'ullastre que permeten el pas sense agressives tancadures, bé als llocs o pel transit de bestiar o de tractors dins les tanques de conreu i un llarg etc. d'encalats i polits pobles que, tot plegat, fa que també petits i grans, estimant-s'ho tot, conservin activament i passivament el territori net de brutícies incloent-hi l'especulativa.
Pedraules, com que al final de l'escrit et preguntes "Jo ho veig com una incògnita. Què passarà el dia 1 d'octubre? Els catalans podran votar com van fer els escocesos a Escòcia? O els quebequesos al Quebec? O Espanya encara continua a anys llums d'aquestes democràcies modernes com són les de Gran Bretanya i el Canadà? La incògnita es desvetllarà els propers dies.", et diria que estiguis tranquil perquè m'atreveixo posar la mà al foc que, com que aquesta embranzida independentista ja ha incorporat com a premissa la defensa de la verdadera Democràcia, aquella que practiquen polítics, poders fàctics i ciutadania amb la Declaració Universal dels Drets Humans incorporada en el seu ADN, crec que sí, que el dia 1 d'octubre veuràs cues i cues de gent, pacífica i un poc enrabiada també, dipositant un SÍ o un NO dins de les del tot legítimes urnes, mal que els hi pesi als unionistes radicals, aquells de la "una grande i libre" que, marcant paquet a l'estil forces de la legió i ideologia del seu fundador tan admirat pels franquistes, continuen sembrant l'antidemocràtica intransigència de la qual si més no, una població catalana empoderada ja se n'ha atipat.

divendres, 15 de setembre de 2017

felina, ara ambulant, ara assentada (foto de belén)

                                                                          
Diuen que ets la moixeta de ningú, que campes per ací i per allí apalancant-te -com aquest és el cas- allà on reps carantoines i alimentació sense que mai et falti un petit cossi amb aigua.
Però també diuen, i això tu, moixeta, no ho saps..., o sí?, que aquesta casa que t'acull, ja venuda a un suís d'aquells que cerquen objectius via satèl•lit, aviat serà un solar on edificarà la nova casa o grup d'apartaments que té projectats al cap i que, a la curta o a la llarga, revaloraran els doblers que manega augmentant patrimoni, a la curta immobilitzat, i a la llarga el seu Déu dirà, que d'això va el sistema capitalista on d'alguna manera o altre tothom hi estem ficats.
La situació que prest viuràs, moixeta, no és cap novetat dins dels pobles costaners de ses illes a on, des de fa dècades, romàntics o no, inversors del nord que de tot i hi ha a la vinya del senyor, busquen i rebusquen espais en propietat per adaptar-los als seus capricis i, tot s'ha de dir, sovint la seva generosa oferta de compra deixa bocabadada i amb la butxaca plena a qui fins al moment ostentava la propietat immoble, sia persona autòctona o, en un temps, nouvinguda a ses illes.
Mentrestant però, moixeta, ara contempla i gaudeix del pati acollidor i ben endreçat que encara domines i ja veuràs si en el futur, la moguda de fer enrenou enderrocant per tornar a construir, a tu t'haurà valgut la pena o no.

dijous, 14 de setembre de 2017

És un cop d'estat a la democràcia dels pobles, la democràcia dels PPPSOEpscC's i el bujot del rei felipVI?.

Saben aquests de les sigles de l'anagrama unides a l'encapçalament i l'espantall i família reial, i els qui fomenten l'ambigüitat, negant, tots plegats el legítim dret de votar en un referèndum, en quin pou negre estan caient?, pou moure fins i tot amb sortides al clavegueram obturades de tant empastifar la democràcia.
Per altra banda, si de les amenaces del TC a qui els de les sigles deixen tota la responsabilitat perquè a cop de sentències posin en pràctica legal la seva irresponsable il•legalitat, es passa a l'acció d'enrajolar o inhabilitar càrrecs del Govern de la Generalitat, del Parlament i dels Ajuntaments de Catalunya, la pregunta que sorgeix és que, ¿què faran quan els ulls del món vegin la resposta de desobediència civil pacífica que dia a dia anirà en augment?, no només de la ciutadania de Catalunya sinó que també la d'altres comunitats i organitzacions polítiques que donaran públicament suport escenificant que la convocatòria per un referèndum, sigui o no sigui pactat, mai pot ser perseguida ni titllar-la d'il•legal tot saben que el motiu pel qual s'ha hagut d'arribar a fer, és la immobilitat de reforma d'una Constitució post franquista, renovable a corre-cuita puntualment sota ordres de la UE, o interessos clarament partidistes.

dimecres, 13 de setembre de 2017

d'una prèvia a, "de boires i cabòries actualitzar el refranyer"

La prèvia: Costa obrir l'ordinador i anar a l'espai de penjar un apunt al bloc, escoltant tot el que va radiant la Terribes. Deu ni do la mala llet que poden provocar-te les respostes d'aquest govern d'Espanya, el del PP, tancant files amb els companys d'oposició PSOEC's, endurint més i més les mesures repressives i alhora reprensives de la vella dictadura franco-feixista del recent passat.
Després de la prèvia però, per no perdre el bri de salut mental que creus tenir, segueixo amb el costum d'omplir l'espai del bloc amb qüestions que de fet, acaben essent de tot i de res i, ben mirat, més de res, que de tot.
Les boires i cabòries: Quan en el temps que l'ancestral refranyer asseverava que, "alba emboirada, sol de vesprada" es nota que ni de bon tros tenien problemes amb desaparicions de zones de la famosa capa d'ozó de la que tal vegada ni tan sols tenien coneixença, per la qual cosa no estaria de més posar al dia la popular dita que més o menys quedaria així: "alba emboirada, potent sol de matí migdia i vesprada de gran cabronada". 

dilluns, 11 de setembre de 2017

“el més petit de tots” o el fet de fer el paper de friqui, de tant en tant ,no té per què ser dolent

Del Sant Boi de Llobregat del 1976, al tot Catalunya del 2017, 41 anys d'espera reivindicativa, de tossuderia espera i de completa esperança per estar a tan sols 20 dies de l'1-O, per poder exercir l'universal i legítim dret que el Govern de la Generalitat de Catalunya, legitimant la convocatòria d'un referèndum, permeti a la ciutadania dipositar en les urnes SÍ o un NO com a resposta a la pregunta «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?»
Algú gosarà posar en dubte la resposta de “el més petit de tots”?



Va néixer el 1937, i encara està dempeus,  la Viquipèdia ens diu “El més petit de tots és una figura creada per Miquel Paredes l'any 1937 per encàrrec del Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya. La seva finalitat era simbolitzar la lluita antifeixista del catalanisme popular durant la Guerra Civil i se la titulà «la mascota de la revolució».[1] La figura representa un nen que avança vestit amb una granota d'obrer -vestimenta característica dels milicians, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerre alçat, que crida a lluitar contra els facciosos.

Paredes s'inspirà en la cançó popular Els tres tambors, de la qual Pere Quart en féu una versió per acompanyar la imatge d'El més petit de tots. El mateix any, Lola Anglada redactà i il•lustrà un conte sobre la figura.”


dissabte, 9 de setembre de 2017

l’11 de setembre i el compliment dels deures pendents amb un fons d'escriptori reivindicatiu de l'esperit de La Salleras

Fa temps, remenant imatges del Google, vaig topar amb una foto antiga del quadre de mestres de l'escola que em va educar fins que  vaig sortir amb el notable sota el braç dels estudis de comerç que capacitaven, almenys, per un lloc de treball dins d'un despatx d'empresa.
Vaig desar la foto com a fons d'escriptori, tot recuperant la mirada d'aquelles mestres i professors que un dia, un cop d'estat, els va girar el destí de poder difondre el model educatiu republicà i català pel qual estaven preparats. No obstant això, de les mestres que jo vaig tenir, l'essència d'una ensenyança moderna i activa tipus Ferrer i Guàrdia, Montessori, Rosa Sensat..., estroncada per la dictadura franco-feixista, d'alguna manera tàcitament la van transmetre, per la qual cosa,  desaprendre "allò" que els van d'obligar d'ensenyar-nos, a bona part de generacions de postguerra no ha sigut gaire difícil de fer.
La Diada com exemple, em serveix d'excusa perquè un cop penjat aquest apunt al bloc, em gratificarà saber que algú potser a més a més de jo, haurà retornat la mirada al grup de la foto pensant amb algun dels seus mestres, tot dient-los que, propers  al referèndum convocat pel govern de La Generalitat per dir un Sí o un NO a la independència, i en cas de que el Si, fos majoritari convertir Catalunya en una república, l'1-O, acudint a les urnes s'estarà pacíficament desafiant als hereus ideològics o consanguinis d'aquells colpistes que van estroncar el sistema educatiu a tants i tants docents manllevant-los el dret de poder alliçonar-nos dins d'una escola racional i moderna. 
Tanmateix, i coneixedors que som del fet que molts dels successors colpistes continuen ocupant llocs de poder sense haver fet cap "mea culpa" tal com si va succeir durant la reunificació alemanya condemnant les atrocitats dels avantpassats nazis, ja n'hi ha prou d'aguantar-los humiliacions.
Al segle passat, el 1936 a la ciutadania generacional del grup docent de La Salleras, de manera bèl•lica van furtar-los els drets humans i socials. El 1978, una Constitució forjada amb mentalitat residual del "Movimiento Nacional" disfressada de democràcia, va ensarronar-nos, per la qual cosa, farts de dur resignadament el pap ple, la participació de la ciutadania en la Diada d'enguany tant de bo sigui de les més nombroses tot esquivant les provocacions i amenaces hostils o malsanes del moment i les precedents al 1r d'octubre, data assenyalada per exercir la ciutadania, l'universal i democràtic dret de vot, en aquest cas decisiu, per canviar o no canviar el destí de Catalunya.

dijous, 7 de setembre de 2017

àngels martínez i castells, gràcies

De l'esperpèntic filibusterisme en diuen dels qui en política es dediquen, com ahir, a posar bastons a les rodes de la democràcia exercida escoltant la ciutadania, tenim els del PP i C's, que al Parlament de Catalunya van fer tota una exhibició d'aquesta pràctica perquè, aquesta, si més no és la feina dels hereus en primer grau del feixisme, falangisme i d'aquell franquisme sempre amic d'un nazisme practicant i després residual.
Per altra banda, i per sort més amb més educació, els representants del PSC també van dedicar-se a col•locar bastonets a l'aprovació de la llei del referèndum d'autodeterminació, tot i que potser la seva moderació no era res més que el reflex de la soledat que pateixen en veure com el seu cap a l'Estat, s'apropa cada vegada més al del cap d'aquell PP que a crits li demanaven que els alliberés.
També, i encara que sembli impossible, els de CSQP, s'alienaven en el mateix sentit defensant la indefensable Constitució del 78, elaborada en l'època que encara lligaven de peus i mans la ideologia d'esquerra que ells dignament practiquen malgrat que no vulguin veure que l'Estat, no només continua mantenint-los a ratlla, sinó que també els té segrestats. 
L'espurna però de colossal dignitat que va mostrar la diputada de Podem, Àngels Martínez Castells, (escena observada sota el silenci i mirada compungida dels seus, però escoltant algun aplaudiment de la resta) retirant les banderes espanyoles deixades amb prepotència manifesta al costat de senyeres, damunt dels escons del PP abans d'abandonar-los, potser va ser la panacea que necessitàvem per no emmalaltí mentalment tot veient l'espectacle filibuster que retransmetí de manera professional i objectiva la televisió de Catalunya.
Si diuen que una imatge val més que mil paraules, el gest d'aquesta sens dubte a Catalunya val més que els 366.494 vots obtinguts per la coalició CSQP en les eleccions del 2015 defensant la restitució de la República.

dimecres, 6 de setembre de 2017

a semblança

De ser utilitzada com a senyal localitzable segura per tasques marineres, finalment, obsoleta per un desgast qui sap si d'obsolescència planificada i, alhora pèssim manteniment, ha acabat fent d'obturador d'entrada i de sortida d'una paperera.
El TCE (TribunalConstitucionalEspañol) i el TC (TribunaldeCuentas), d'alguna manera, patidors també de possibles desgasts no renovables o nul manteniment de consolidació demòcrata, si encara no ha acabat, acabarà, si la UE no intervé, tal com s'està veient, obturant la sortida dels drets socials de la ciutadania el TCE, i el de les seves institucions, el TC, drets ara enèrgicament reclamats a Catalunya i que tenen segrestats als despatxos que ocupen.
Per aixó, el proper 11 de setembre i, naturalment, l`1-O, farem cas de les paraules de  Montserrat Abelló (Tarragona 1918-Barcelona 2014) quan diu que, 
De vegades dubtes 
 si no seria millor 
cridar, cridar.
 Cridar sense cap fre! 
 I no quedar-se 
 atrapada dins 
 un silenci culpable. 

dimarts, 5 de setembre de 2017

fer-se a la vela

Qui s'aixeca ben d'hora ben d'hora, i té la possibilitat de menar un llagut equipat amb vela llatina, aixecarà la sana enveja i curiositat dels qui aixecant-se també, ben d'hora ben d'hora però de peus en terra estan, no perden detall dels moviments que fa qui tripula la nau per si, tal vegada amb sort, un cop desplegui l'emblemàtic velam, se'l pot veure navegar una estona aprofitant el vent abans no perdre'l per l'horitzó o pel darrere del proper sortint costaner.

dilluns, 4 de setembre de 2017

núvols, turisme, ecotaxa, apujar-la? SÍ, GRÀCIES

Quatre núvols agrupats i l’absència de vianants i vehicles pel carrer fan pensar que, per fi, ja s’acosten els dies de temperatura diürna i nocturna sostenibles pel cos humà així com, l’entrada a l’època de recuperació de l’entorn i recursos naturals illencs malmesos, en part, per la càrrega humana que representa el turisme.
El turisme és aquest fenomen que, a ses Illes Balears s’ha convertit en el principal motor de lucrativa bonança econòmica empresarial malgrat que, els faedors i currants que van a peu, mal subsisteixin diàriament i temporalment, encara que això ja és qüestió a bellugar pels mateixos treballadors, exigint que les cúpules sindicals s’ocupin, no tan sols de vetllar sinó que també, de lluitar enèrgicament contra les imposicions patronals sempre que aquestes mantinguin i ampliïn el sistema d’esclavitud encobert que acostumen a practicar.
No fa gaire va sorgir la notícia: El Govern preveu recaptar 120 milions d’euros l’any vinent després de l’acord per doblar l’ecotaxa que, recordem, és de les més baixes d’Europa.
Aquest és de moment l’últim capítol d’aquest tema que, recordem-ho també, ja cueja de fa temps entre episodis en pro i en contra. A favor, els de caràcter ecologista que ja opinaven igual des de fa temps. En contra els de caràcter “tot s’hi val com tal d’afavorir els guanys empresarials” tot tement que aquest impost, segurament, impossibles de poder-lo manipular o gestionar en els consells d’administració, fa que els seus portaveus polítics diguin bestieses sense engaltar-les.
ECOTAXA SÍ, GRÀCIES, ja que la destinació d’aquests doblers està pensat pel manteniment o millores estructurals del territori malgrat que, de vegades, el centralisme illenc faci témer la proporcionalitat igualitària, temor que és d’esperar no es compleixi, a fi i efecte de sumar esforços enfortint la contundent resposta a les reticències de la patronal hotelera i la seva por de veure disminuir els milionaris guanys i, és que, alguns d’ells com a bons representants del salvatge neocapitalisme, no els basta amb recuperar situacions d’esclavisme sinó que també ja els agradaria organitzar i controlar tot allò que faci moure un sol € del guirigall que de vegades hi ha dins de la indústria turística.

divendres, 1 de setembre de 2017

el gat de dant i la rambla de joan f. mira

Mira tu, cercant per la xarxa he trobat l'entrevista feta a Joan Francesc Mira, traductor de Dant, o Dante en el castellà de la capsa del supermercat on tan a gust et trobes i, com que a més a més, també a la pantalla de l'ordinador, remenant, ha sorgit el text Rambla escrit pel mateix Joan F. Mira, en ser de luctuosa actualitat mundial parlar d'ella, aquí  te'l penjo ni que sigui per anar recuperant somriures.

RAMBLA, un tast: ...Però per què? Deu haver-hi moltes raons, però en qualsevol cas em sembla evident que l’atractiu de la Rambla de Barcelona no està en l’arquitectura. Vull dir que la major part de les cases que componen aquest carrer són més aviat lletges de cara, amb perdó i sense ofendre ningú. Les he vistes sempre tirant a brutes, com era normal durant tants anys a Barcelona i a València, però moltes, encara que les netegen, no podran recobrar una gràcia que no han tingut mai. A la Rambla no cal mirar les cases, doncs, sinó la gent. Exactament el contrari, per exemple, del carrer de la Pau de València, on la gent és perfectament prescindible i l’arquitectu­ra és tot. Fet i fet, en gairebé tots els carrers del món són tan prescindibles les cases com les persones, i quan això no passa vol dir que són carrers excepcionals. De manera que la Rambla de Barcelona no és exactament un carrer fet de cases, sinó d’arbres, de gàbies d’ocells, de qui­oscos, de parades de flors, i sobretot de gent. No conec cap altre carrer d’Europa o d’Amèrica —carrer de ciutat o poble gran, carrer de debò— ­que estiga fet d’aquestes coses tan insubstanci­als.
EL GAT, un tast: E.V. ¿És cert que el Dant tenia un gat que li aguantava l'espelma mentre escrivia?
J.F.M. Ni idea. Ni tan sols sabia que tingués un gat.
E.V. ?!
J.F.M. És que no m'ha interessat mai saber què feien Homer, Shakespeare o el Dant en les seves hores de lleure.
E.V. Està amb la tradició que diu que la vida d'un autor no serveix per explicar la seva obra.
J.F.M. Home, tampoc és això: un escriu des d'una cultura, un moment i un lloc concret.
E.V. A més, el Dant, vida i obra van molt lligades, no?
J.F.M. Sí, en el seu cas, sí. La Divina Comèdia no es pot entendre sense saber quines idees tenia el Dant i com va participar en el debat polític de l'època. Però les anècdotes personals són una altra cosa. No crec que tingui cap importància saber si tenia o no un gat.


dimecres, 30 d’agost de 2017

“Ell” el PPincombustiblepresident

“Ell”, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, compareixerà avui en una sessió extraordinària del congrés espanyol per donar explicacions sobre el cas Gürtel. La compareixença és fruit de les peticions de PSOE i Podem, per una banda, i d'ERC i PDECat, per una altra, amb el suport del PNB i l'abstenció de Ciutadans.
“Ell”, en Mariano, acudirà tranquil, seré i tal vegada un xic prepotent per amagar el veritable nerviosisme, convençut de què les respostes preparades li garanteixen que no ha de patir cap guspira de foc condemnatori cap a la seva persona.
“Ell”, el Mariano Rajoy Brey, ministre en l'època d'Aznar, i ara flamant president del PP alhora que també ho és del govern de l'estat espanyol, farà senzillament com l'au que representa l'emblema del partit, ella, la gavina de la imatge ben segura del fet que la solidesa del capell del fumeral que l'enlaira i dóna suport, l'eximeix de qualsevol espurna de foc que pugui sortir del conducte de fum de la llar.
“Ell”, demà i passat demà i l'altre..., el tornarem a veure, educat, a vegades compungit de cara, o mig irònic fent-se l'orni i atiant a tort i a dret declaracions lacòniques sovint en clau de guirigall, per simplement repetir i repetir que el dia 1 d'octubre, per pebrots constitucionals, no hi haurà urnes a Catalunya per decidir en democràcia, la qual cosa, arribat el dia farà de bumerang contra “Ell i els seus” que és potser allò que pretenen com tal d'aconseguir, almenys, minimitzar l’escandalosa,  gran i desmesurada corruptela que pateixen.

dimarts, 29 d’agost de 2017

obstinat llarguerut i calorós estiu

Passes i passes els dies que a l'espai del temps que incorpora el petit "magatzim" de fotos i vídeos fets pel voluntariat captador de fenòmens atmosfèrics, un cop arribat el moment que la persona, experimentada, ara sí, en desxifrar mapes d'imatges via satèl•lit, continua sense gaires més arguments que el del pronòstic de cel estirat on el punyent sol, alliberat de capes d'ozó castigant d'allò més, provoca que no sàpigues on fotre't ni endins ni enfora de casa i, quan a la nit tropical carregada d'humitat fas un tomb per desentumir l'esquelet..., patapam!, un flamant fanal s'entesta a recordar-te, la maleïda potencia i tonalitat solar.

dilluns, 28 d’agost de 2017

barri de porta (5), escoles en lluita, un Epíleg , La Rambla i Per altre banda.

L'epíleg: Pel que respecta a ell, només deixar unes quantes adreces amb les quals vaig topar tot cercant informació per la xarxa i que anava seleccionant i arxivant a fi i efecte d'oferir-les al final per si també podien ser d'interès per algú. Escuela Soller   -   medium.com   -   avvcmeridiana.
La Rambla: L'atropellament massiu deliberat del 17-8-17, ha fet anar a la recerca de versos de poetes que deixaren petja, i de cop i volta dolguts en aquest cas, ha motivat opinions de tota mena donant a entendre també l'essència de l'emblemàtic passeig barceloní.

Una de les opinions "Havia de ser la Rambla" de Marina Subirats (la tria és innocent de fer retrets personals)s'oblida de mencionar la presència de tantes manifestacions veïnals dels barris de Barcelona, o de col•lectius d'obrers, o d'artistes, o de marginats..., tot exterioritzant la reivindicació que els movia desfilar per la Rambla, anessin o no a parar a la Casa Gran, per difondre l'exigència de resoldre el problema, l'abús empresarial o la marginació. Per tant, SÍ, senyora Subirats, La Rambla és tot el que vostè diu i, en bona part, també allò que potser, per manca d'espai, en el seu cas o, d'incomoditat per no resultar tan bucòlic per d'altres, se'ls hi ha oblidat de dir, és a dir, La Rambla com espai per reivindicar, això sí, racionalment i pacíficament, qualsevol atac injust cap a la declaració dels drets humans on nascuts a Catalunya, nouvinguts o visitants, de ben segur, fent costat a la causa, s'hi sumarien.
Per altra banda, el colpidor fet d'aquest 17 d'agost, ocorregut en el transcurs d'anar penjant al bloc el material gràfic corresponent a l'apartat de les Escoles en Lluita, tot veient-ne la casualitat en el temps de captar certs indrets, m'ha impulsat a tornar a penjar novament tres de les fotos exposades recentment afegint-ne el ja mundialment popular eslògan que, de ben segur bona part de la ciutadania que portava pancartes reivindicant escoles, hauran tornat a fer duent les del "no tinc por" tot pensant també, tal com diu Vicent Partal "no tenim por de res".
La imatge que encapçala l’apunt enregistrada al bell mig del recorregut rambler on destaca la pancarta "volem unes rambles en pau", aliena a la manifestació de les Escoles en Lluita, penjada als balcons de l'immoble Núm. 136, és significativa de les queixes del veïnat sempre patidor de l'enrenou a vegades reivindicatiu diürn i d'esbarjo o disbauxa nocturn, de La Rambla.

La propera imatge amb l'edifici al fons de l'estació dels ferrocarrils de Sarrià de la plaça Catalunya, correspon a l'entrada dels manifestants per l'inici de baixada a la Rambla just l'indret per on malauradament, diuen que també va entrar la fatídica furgoneta del terror i de l'error racional.


A la façana esquerra de la darrera imatge, veiem el dragó i paraigües publicitari de La Casa Bruno Cuadros, o Casa dels Paraigües, que situa els manifestants dels anys 70 al lloc de l'encara inexistent mosaic de Miró on va aturar la furgoneta el seu sagnant recorregut, i també va aturar una data del calendari significativa també a figurar dins la llarga història de Les Rambles de Barcelona.


divendres, 25 d’agost de 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (16 de 16)


Fins aquí, el relat del capítol dedicat a l’Escola Sóller fet pel Col•lectiu “Caps de Setmana” d’Edicions Paideia, on també inclou la reproducció fotocopiada d’una noticia apareguda  al Diari de Barcelona ”el brusi”,  que transcric a continuació no sense informar que el tal Viola, va ser un controvertit  personatge fidel al franquisme  i que la Viquipèdia ens fa saber cinc céntims , detallant entre altres perles que va ser  “alcalde de Barcelona de setembre del 1975 a desembre de 1976. El seu mandat fou molt impopular per la seva gestió autoritària i hostil als moviments veïnals , i acabà dimitint davant la pressió política del carrer i dels difícils equilibris amb la política de transició democràtica espanyola”
Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
“DIARI DE BARCELONA” 1-10-1976
Vecinos de Porta “participan” en la boda de un  hijo de Viola.
Los vecinos del barrio de Porta participaron también, en cierta manera, de la boda de un hijo del señor Viola. Ayer por la mañana, cerca de 150 vecinos del citado barrio se concentraron en la Plaza de Sant Jaume ante el Ayuntamiento, a fin de entrevistarse con el delegado de cultura, señor Bassols y exponerle los graves déficits que les afectan en el campo de la enseñanza. Pero como quiera que el señor Bassols no se encontraba en la Casa Consistorial sino en la boda del hijo del señor Viola que se celebraba simultáneamente en la capilla de Santa Águeda, los vecinos se desplazaron hasta el Tinell. Allí exigieron la presencia del señor Bassols. Se salieron con la suya y el señor Bassols les recibió en el salón del Tinell con el traje de gala apropiado a la ceremonia a la que asistía, y escuchó la lectura de las conclusiones de las asambleas de los vecinos que le recordaron tienen 400 niños sin escuela.





dimecres, 23 d’agost de 2017

per a marginàlies

Crec que no puc accedir a deixar el missatge al teu bloc, per això, per a tu, penjo la imatge del cartell que de ben segur va entendrir a molta gent.

dimarts, 22 d’agost de 2017

un cap de fibló anomenat El País

Al text de la vinyeta de Peridis: -nosotros seguimos con la hoja de ruta, que diu un ninot amb garlanda quatribarrada per barret volant per l'aire sostenen una urna entre les mans i –nosotros quedamos con la hija de luto, del grup que ho diu amb braçalet de dol i rigorós dol, tocant de peus a terra, no deixa de fer-me venir al cap que, efectivament moltes de les persones que ara ja sé com puc qualificar per entendre'm, com a "peridistes", s'han quedat ancorades en aquella societat dels anys 60 que tan encertadament reflectí Manuel Summers en la seva pel•lícula "La niña de luto" exponent de les condicions socials opressores i repressores representades en la nena esdevenida a dona, metàfora real de la societat d'aquells temps.
I ara, per acabar-ho d'adobar també llegeixo que els "peridistes" d'el País diuen que "El pueblo [Ripoll], conmocionado, intenta explicarse cómo unos jóvenes que estudiaban, jugaban y crecían en perfecto catalán de payés son hoy noticia trágica" amb la qual cosa, em fa venir al cap que, aquesta gent, els "peridistes" dels anys 60, d'un dia per l'altre no s'estan de retrocedir a la a mentalitat de la burgesia babaua de principis del passat segle, personatges d'aquella societat que la paraula supremacia, que ara està tan de moda per adjectivar comportaments o maneres de pensar, els hi queia tan bé per definir-los.
Resumint, El País i la vergonya aliena que fan sofrir a moltes persones de qui ja considerem que estan dins del seu país.

dilluns, 21 d’agost de 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (15 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”

Si bien en setiembre el edificio escolar estaba ya en pie, el MEC se niega a nombrar al equipo de maestros elegido por la Asamblea, alegando que había que respetar el sistema de nombramiento habitual, lo que suponía la exclusión de los maestros que estaban en paro. El Ministerio, a través del Patronato, había nombrado ya a dos maestros para la escuela e iba a seguir nombrando a los que faltaban siguiendo sus criterios habituales. La posición del MEC era clara, estaba dispuesto a cargarse cualquier alternativa que supusiese una mínima pérdia de con trol.
Ante ello, el 6 de setiembre la Escuela Sóller acudía a la inspección para mostrar su disconformidad con las medidas adoptadas, junto con la escuela Pegaso en situación similar. Más tarde se sumaría a la lucha Ferrer i Guàrdia y posteriormente el Patronato Ribas, centro de BUP u Formación Profesional, con los mismos objetivos que las tres escuelas de EGB, pero que por depender de otros organismos, aun dentro del MEC, al tratarse de un centro de Enseñanza Media, no pudo confluir en muchas ocasiones en la lucha unitaria. A partir de este momento se creaba la “Coordinadora de Escuelas en Lucha”.




dissabte, 19 d’agost de 2017

resistents, i de bon tros resistents

Com que això és el que m'ha fet pensar l'escrit de David Fernàndez al diari Ara d'avui, a més de donar-li les gràcies públicament, breument vull fer-li arribar, primer la imatge d'una antiga foto de la mare, patidora dels bombardejos al domicili del raval, al costat del pare recentment alliberat del camp de concentració prop de Terol. 
Per guanyar-se la vida, un fotògraf ambulant un cop acabada la guerra anava, pel carrer Ferran, captant els somriures d'esperança dels que creien que, trepitjant emblemàtiques rajoles,  en el futur, seria també l'amor l'imprescindible que podria fer-los oblidar tantes desgràcies i humiliacions patides.
Per altra banda, David, el text: No és difícil resistir quan els progenitors t'han fet còmplice de saber discernir entre la maldat i grau intel•lectual de qui té força i poder segrestant la innocència i falta de coneixements dels qui utilitzaran per fer-la extensible dins la societat.
Efectivament, David, acabada de poc la guerra civil, la població republicana perdedora de Barcelona, o la de qualsevol altre poble o ciutat massacrada per bombes feixistes, com va poder va normalitzar el fet de funcionar com a societat civilitzada sobretot a l'interior de cada llar i, en lo possible, a defora fos en la clandestinitat o no.
Així doncs, David, ara també Barcelona i Cambrils, superant entrebancs no només com tu dius d'islamofòbia o jihadisme radical, sabran sortir-se'n gràcies en part a l'herència genètica de la memòria col•lectiva del passat.

dijous, 17 d’agost de 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (14 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
En Setiembre el edificio escolar se hallaba ya construido. A nivel de barrio esto supone una pequeña victoria que contribuye al hundimiento del Colegio Splai, academia privada de unos 500 alumnos. El Ministerio, al margen del barrio, monta un chanchullo con los propietarios de esta escuela y la compra por veinte millones de pesetas, pretendiendo destinarla a BUP, cuando la escuela no reunía las condiciones necesarias para ello.
Cabe destacar la actuación de la Asociación de Vecinos durante toda la lucha que, al no estar capitalizada por ningún partido político, respeta en todo momento la dinámica de la Asamblea de la escuela. Sin embargo, el PSUC, único partido con presencia –aunque minoritaria- en la Asociación, al no poder monopolizar la lucha, no tan solo no participa en ella sino que intenta crear una situación de confusionismo pretendiendo dividir a la Asamblea y hacer surgir grupos aparte que impidiesen la dinámica de la lucha. Se emplean métodos coactivos y difamatorios, que hacen incluso alusión a la vida privada de los maestros y que iban desde llamadas telefónicas hasta cotilleos callejeros.




dimarts, 15 d’agost de 2017

grÀcia

Aniversari dels 200 anys de la Festa Major de Gràcia sense oblidar-ne els 4 de suspensió pel cop d'estat Franco feixista del 36 que culminà sangonosament el 39, la qual cosa provocà la suspensió dels festejos recuperats modestament i dignament en mig d'aquella por dins la pau, que ens cantà Raimon.https://youtu.be/kyMdCiKPPks
El pas dels anys i les ganes de gresca del veïnat per recuperar la tradició artística de guarnir els carrers competint noblement pels premis i accèssits (a vegades encertadament atorgats pel jurat de torn i a vegades gens ni mica, sobretot els anys de la postguerra on alguna "camisa vella" escombrà cap a la causa), ens han dut al dia d'avui on l'esclat de la festa atrau visitants d'arreu de la ciutat i del món.
I com que xerrem de tradicions, no és la primera vegada que apareix al bloc que, un 15 d'agost dels 80, la tira de l'AVUI reflectia l'enyor que s'apodera de la persona quan viu de lluny les festes populars del lloc de naixença exemplificant-lo en les del barri de Gràcia. Vermells, grocs, blaus i la tímida senyera penjaven de la garlanda de l'acudit de Nando. Avui, en la celebració del 200 aniversari i tal com bull el fervor independentista que definitivament ha deixat de ser íntim per a la majoria ciutadana de l'exvila, les banderoles penjades pel nàufrag del barri de Gràcia, gairebé són impensables, puguin ser diferents de les de la imatge trucada.

divendres, 11 d’agost de 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (13 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
Mientras no se cubrían por concurso restringido las plazas para suburbios (algunas de la cuales nunca se llegan a cubrir), el director del centro podía nombrar interinamente a maestros, lo que facilitaba recoger propuestas de padres. Posteriormente era el MEC quien efectuaba el nombramiento a propuesta del Patronato.
Las primera movilizaciones en Barcelona cara a lograr un funcionamiento realmente democrático de las escuelas, por medio de una gestión conjunta, parten precisamente de la exigencia de algunos padres al director de ciertas escuelas suburbiales de que proponga al Patronato de Suburbios el nombramiento de unos maestros determinados.
La Escuela Sóller al igual que Pegaso y Ferrer i Guàrdia, por estar ubicadas en un barrio suburbial, podía aspirar legalmente a este sistema de nombramiento. Un rechazo del MEC obedecería, pues, a causas meramente políticas. El pasar a formar parte del Patronato de Suburbios no ha sido nunca una reivindicación que partiese de las “Escuelas en Lucha”, sino que fue la única salida que la Inspectora de Enseñanza supo ofrecer en un momento dado a estas escuelas, y como tal se aceptó, sin dejarse de cuestionar la validez de tal institución. Incluso esta vía quedaría cerrada a partir de 4 de agosto, fecha en que quedaba anulada por decreto la posibilidad de que el Patronato de Suburbios pudiese proponer al MEC el nombramiento de maestros. El Estado se sacó de la manga la vía Patronato de Suburbios como forma de no renunciar a su sistema de nombramiento y control.



dimecres, 9 d’agost de 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (12 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
La reacción ante los nombramientos no se hace esperar: nueve días seguidos de manifestaciones por el barrio y cortes de tráfico. Dichas acciones culminan en enero del 77 en la ocupación masiva de la Delegación del MEC, tras la cual ésta cede, trasladando a otras escuelas a los maestros nombrados y dando el contrato de interinos  a cuatro maestros de los ocho que desde un  principio estuvieron en la lucha. Ante la imposibilidad de conseguir el nombramiento para los ocho, se decide que todos se queden trabajando en la escuela, repartiéndose el sueldo de los cuatro maestros nombrados.
La lucha ha sido dura, pero el triunfo es importante: una escuela gratuita, donde la Asamblea se ha impuesto al MEC. A raíz de ello, el Ayuntamiento empieza la construcción de la escuela definitiva en los terrenos previstos para este fin, que estará terminada puntualmente en setiembre.
La Asamblea consciente de que la lucha no ha terminado, comienza a preparar el próximo curso. Se busca un equipo de 24 maestros que, integrados en el proceso de la escuela e identificados con la Asamblea, prepararan desde mayo la puesta en marcha de la nueva escuela.
Comienza una serie de gestiones encaminadas a lograr que en setiembre el equipo de maestros sea nombrado por el Ministerio, dieciocho de los cuales están en calidad de parados. La única vía legal para el nombramiento de estos maestros es el Patronato de Suburbios, institución creada en Barcelona por el franquismo con  el fin de buscar maestros dispuestos a ejercer en escuelas de barrios suburbiales. Dado que la gran mayoría del Magisterio español se negaba a trasladarse a estas escuelas, el Patronato ofrecía la ventaja fundamental de facilitar el acceso a un puesto de trabajo en Barcelona.