En vida contemplarien el món sense ni tan sols pensar el potencial de niciesa de bona part de la humanitat.
Amb una trampa o un tret, sense necessitat de satisfer la fam, algú els va arrabassar la vida, i com tal de lluir la proesa, van ser acuradament dissecats, qui sap si durant un temps, amb finalitat científica o no; la qüestió és que ara, col•locats els fràgils cossos erectes i ulls oberts mancats ja de vida, rere enterbolits vidres d'un finestral a peu de carrer, compungeixen més d'una mirada exterior carregant el sentiment de vergonya per ells, els sàdics, que sense utilitat primer alimentària i ara pedagògica, els han fet això.
A Menorca, l'anunci d'una xerrada de l'Anna Gabriel, ha motivat contundents comentaris de rebuig en l'edició digital d'es Diari, valorats positivament per un gran nombre de lectors que alhora, menyspreant els arguments de qui no s'oposa a què algú de fora vingui i pugui di la seva, ens dóna idea de com estan els ànims d'exaltats en alguns cercles que ja voldríem, per la salut mental col•lectiva, fossin minoritaris.
No passa res, s'illa és com un llenegall a l'hivern atapeït de verdet, és a dir plena de contrastos que, igual que el relliscall, el temps i la raó sempre posen a punt per gaudir-lo com cal sense que ningú prengui mal.
Valdrà la pena anar a la xerrada ni que sigui per veure i oir una persona jove de tarannà democràtic que pertany a una organització que des de principis del segle XXI, no ha aturat d'alliçonar, agradi o no, humanament i políticament a la ciutadania en la lluita contra tot tipus d'abusos de poder.
Dins d’un diminut cercle petri del recinte talaiòtic, dues varetes plantades del que serà un futur arbre, de moment ja tenen la caduca companyia de la planta Urospermum dalechampii , col•loquialment anomenada amargot, morro de porc, barba cabruna, apagallums, herba amargant o cuixabarba… , lluint la primera flor d’espaterrant groc que aviat, junt amb el de la, segons diuen perjudicial vinagrella, brodaran la catifa verda del prat.
Jo també li dono les gràcies, exministre, per xerrar que durant cinc anys, l'anhel independentista d'un bon grapat de gent nascuda o que viu a Catalunya, l'ha mogut a treballar de ferm per avortar tot intent de referèndum. Amb la seva 'comissió barretina', ha deixat sortir el maquiavèl•lic tipus de democràcia que vostè i els PPseus practiquen, la qual cosa l'ha fet quedar, després d'un eufòric excés verbal, retratat i ben retratat una vegada més, davant de la UE i part del món.
Gràcies, també, perquè quan comprovem que l'origen de les declaracions no han estat fruit d'un desmesurat d'optimisme mancat de dades fiables, com van ser les del jutge Vidal, deixen veure amb claredat meridiana la magnitud de l'odi i menyspreu amb què la dreta gairebé al complet i part de l'esquerra unionista, mouen els fils dins l'Estat espanyol, la UE i el món.
Gràcies finalment per continuar reforçant els ànims per sentir-nos cada vegada més independentistes i sobretot, solidaris incondicionals amb la resta de demòcrates de l'Estat espanyol que, d'una manera o altra, també voldrien desempallegar-se d'una punyetera vegada del sentiment colonialista borbònic feixista que durant segles arrosseguen.
Els "bubulcus ibis" més avesats a freqüentar els bòvids, no faran cap lleig si un èquid apareix a la seva vida. En aquest cas, el cavall nan junt amb altres companys que pasturen dins la tanca, oferiran de molt bon grat el llom perquè reposin les aus que al cap i a la fi són més útils i els fan més feliços que quan –ja falta poc- en algun mercat setmanal o recinte d'esbarjo infantil, hagin de suportar el pes i de vegades sobrepès de criatures cada vegada més avesades a conèixer més a fons el món animal a la manera virtual que a la natural.
En principi, sòl urbanitzable però la crisi o la il•legalitat, han acabat fent la resta del naufragi d’un component de la flota que podríem denominar –vulguis o no- “sector especulatiu del capital regnant.”
Com a símbol de l’ensopegada d’un fracàs, enmig de la parcel·la, bocaterrosa, el carretó d’obres va descomponent-se tal qual sembla que ho fan les llagostes velles un cop els arriba la mort.
Del puntual enfonsament no s’ha de patir gaire, la tripulació amb menys que més protecció s’haurà espavilat com ha pogut i, la nau que amarinaven, amb tota seguretat ben escortada, haurà dirigit el seu potencial cap a una de les zones que encara deuen quedar per contaminar.
La curiositat de saber el que ha passat, està passant o passarà, no només és facultat de qui faci anar l'ordinador, si més no, això és el que es desprèn de la imatge.
Qui té animals de companyia sap ben bé que dins l'oficina domèstica, encara que no ens ho pensem, les bestioletes, neguitoses o no, també tenen dret i volen saber tot allò que es cou pel món amb la particularitat de què, segurament, faran una tria molt més acurada i encertada que la nostra, del que és exagerat, ridícul, mentida o veritat.
Dins l'avançament primaveral, segurament, l'espai urbà tot envejant l'esclat floral de colors del camp, també aposta fort per lluir contrastos.
El sobri marès, el marbre i el conglomerat petri de les llambordes, junt amb la portalada de noble fusta, són dipositaris de l'harmònic matís d'un racó al barri antic de Ciutadella de Menorca.
Llàstima que tot plegat sovint esdevingui un oasi dins l’atzucac polític de minsos valors morals de solidaritat humanitària entre els pobles de llum mediterrània.
Entestat en fotre el camp, l'hivern furta protagonisme a la primavera despistant cicles de la flora i fauna de l'entorn.
Contrastant amb la calor diürna, la frescor de la nit és l'única que, com la saviesa popular, sembla tocar de peus a terra mantenint ferma la dita de "fins al setanta d'abril no et llevis el fil".
Sota el brancam dels ullastres les xiscladisses constants d'aus, de tan comunes, passen inadvertides fins que una d'insistent, potent i propera, reclamant protagonisme atura el passeig, la conversa o lectura i, descaradament l'ocellet que l'interpreta, lluint equilibri damunt la feble i vincladissa rama d'olivera borda, es deixa retratar alliçonant-nos, amb el crit, de quina espècie es tracta.
Si la contraportada del TIO VIVO “13, Rue del Percebe” del genial Ibáñez, era un exponent del modus vivendi dins qualsevol nucli de veïns, la del TBO durant anys va ser, amb les històries de “la família Ulises” l’exponent quotidià de les diferents personalitats que componen una nissaga i, com que el passat dia 11, aquest setmanari infantil, el TBO, va celebrar els 100 anys, de ben segur que de la casa natal de Benejam, l’autor de les peripècies de Don Ulises, Doña Sinforosa, la senyora Filomena, Lolín, Policarpito, Merceditas i el gosset Tresski, aquests, ben eixerits i mudats van sortir per anar a celebrar el centenari qui sap si fent una torrada popular o un vermut per Ses Voltes de Ciutadella de Menorca.
S'aproparen al mirador per contemplar la panoràmica, i en marxar pensant que ja ho havien vist tot, el comentari o gest d'algú els faria notar la sensació que un detall, com a mínim, els hauria passat per alt; i és que, sovint, la desatenció té aquesta conseqüència que acostuma a passar quan, per una estona, contemplem qualque cosa nova o vella.
Una té preferències heretades genèticament per l'entitat esportiva que emblemàticament se la denomina "més que un club", però quan a les notícies reprodueixen la desmesurada cridòria entusiasta del que retransmet el partit per Catalunya Ràdio, el Sr. Puyal, una mena de vergonya pels altres s'apodera de tu i voldries fondre't tot pensant que si allò del "més que un club", vol dir també el fanatisme desmesurat sovint encobridor d'identitats o mancances intel•lectuals, ja podem plegar veles.
Una té ideologia en part també heretada, per l'independentisme i, amb les declaracions d'ahir dels acusats pel cas Palau anomenant l'antic partit de CDC com a beneficiari de pràctiques abusives de finançament a càrrec dels diners dels contribuents, no et fan caure la cara de vergonya perquè mai has confiat amb aquesta coalició però, si el procés engegat d'independència capitanejat en part per persones convergents, vol dir que si alguna pot deslliurar-se de la sospita de culpabilitat de no saber allò que es cuinava en les finances del partit els anys investigats, no se't treu del cap que si la CUP, ER i els que estiguin lliures de culpes de JxSi, i la nova formació PDeCAT, no foten els cops de puny sobre la taula necessaris per estar nets com una patena a l'hora de constituir la Catalunya republicana del segle XXI, també -com en el cas dels brams embogits- ja podem plegar veles. Serem una mica menys espectaculars però navegarem igual.
Tenen eixerida les criatures l'entrada i, amb una mica més de coneixements, la sortida de la ludoteca.
Tenen eixerida, l'edat d'aprendre amb curts guions de fantasia il•lustrats espectacularment, allò que les farà viure envoltades d'una segura comoditat, si fan cas del missatge amable que el protector -malauradament a vegades hiperprotector- mon adult les fa arribar.
Tenen eixerida, encara, l'oportunitat de créixer desaprenent de mica en mica, a efectes de treure's del damunt, la sèrie d'inútils fantasies que pot privar-les de tocar de peus a terra un cop les envolti la gens ni mica virtual realitat que, en l'entorn o carn pròpia, hauran de viure.
La data de captura de la imatge, diu 24-2-2017 07:55 i, gràcies a la boira ambiental d'aquell dia, l'enllumenat del carrer guanyà protagonisme al del sol i, una que va ser educada rebent fins i tot esbroncades en l'adolescència i joventut, en apagar el llum de casa sempre que no l'hagués de menester, ara pateix pensant que, el retard en apagar els fanals del poble encesos bona estona sense necessitat (l'alçada del sol així ho indica) no pot ser més que degut a l'eterna conxorxa de l'administració amb els guanys d'empreses privatitzades, en aquest cas una de les elèctriques, la flamant ENDESA, un oligopoli que mirarà amb molts bons ulls el malbaratament del poble des Castell.
Per a més dades, informació oficial: Dia 24-2-2017 sortida del sol a Maó, 7:20:54, avui 7-3-2017 ha sortit a les 7:05:50, i a la mateixa hora del matí del dia 24 del passat mes, tanmateix s'esdevenia no només ridícula sinó també abusiva per l'espoli de l'erari públic, la funció dels fanals encesos.
Pràctiques d'exterior del curs de fotografia amb dirigida captació d'imatge col•locant, entre barques de pesca i llaguts, les que fan de model per arrodonir la toma.
Un regal enxampat des de la barana de dalt del mirador perquè el conjunt s'ho mereix ni que sigui fet des d'un elemental coneixement del funcionament de la càmera digital.
Això de la fotografia pot arribar a ser una addició que sobrepassa l'exclusivitat professional i, en honor a elles, les persones que fan de mestres, les que omplen amb imatges les notícies o (ens agradin o no) els anuncis comercials i les que, fugint de la ximpleria de la selfie, fotografien moments de la seva vida, em ve de gust dedicar-les l'apunt d'avui al bloc.
Sortosament, aquest exemplar d'au, enguany se n'ha sortit de la cacera modalitat de filats, autoritzada dins del període hàbil que comença el 18 d'octubre i acaba el 31 de gener segons s'informa en el BOIB,
La percepció del fet que el temps de viure d'algunes espècies d'animals és breu comparat amb el dels humans, no deixa de fer pensar que si a sobre ens dediquem a caceres de plaer -no per necessitat alimentària- entre espècies sobretot de minúscula grandària, diu molt dels nostres instints depredadors fins i tot contra animalons de tendresa i innocència acreditada.
Avui és la Diada de ses illes balears. Ahir en l'entrega de medalles d'or i premis Ramon Llull, les entitats i persones guardonades, el públic assistent a la sala i els membres del govern presidint l'acte, van escoltar amb atenció els emotius i sincers discursos dels premiats amb la sort afegida que Maria del Mar Bonet oferís dues interpretacions que de ben segur -adeptes o no a la seva trajectòria- van ser de bon grat.
També s'ha de dir que, sortosament el discurs final de la cap de govern d'enguany, Francina Armengol, va fer èmfasi en la llengua i cultura pròpia de les Illes Balears, el català, refermant-lo davant qualsevol intenció de relegar-lo en un segon o fins i tot per alguns, tercer lloc. Tanmateix, la presidenta, donada la seva orientació política ara dins d'un Estat espanyol que segons com fa aigües pels diversos motius que tothom coneix, va defensar la necessitat de tornar a visionar LA CONSTITUCIÓN i l'Estatut per adaptar-los al federalisme on, de mica en mica simes no, sembla que algun corrent del seu partit vol arribar, per la qual cosa el sentit del discurs és d'agrair doncs encara que també sigui a poc a poc, s'allunya d'aquell recent discurs del nefast PPbauzanià bramant la unitat de la pàtria menyspreant llengua i cultura balears.
Fins aquí la breu i potser barroera per simple exposició del que ahir vaig veure a través d'IB3. Perdoneu, entre altres moltes coses no sóc cronista i ara, un breu apunt d'allò que tot plegat m'ha fet pensar: De mica en mica, potser algun dia –seguint l'exemple català- també s'arribi a veure allò de la constitució d'uns Països Catalans. Mentrestant, igual que velles barreres esperant de lluir tot essent útils, les persones somiadores de mons i societats més justes i millors, pacientment, ni que sigui arraconades, esperarem.
